Inici Opinió Va de columpius

Va de columpius

0
COMPARTIR

L’impuls inicial, quan en Joan em va recordar que em tocava opinar, fou el de donar el meu parer sobre el Solstici de Sobiranies que viurem el proper dijous 21 de desembre.

Per sort però, el mateix Taradell.com em va distreure de l’autopista principal de les nostres vides i em va fer aturar en la dolça llar de foc de la meva infantesa taradallenca.

Tornen els columpius a la plaça de les Eres. I, amb ells, els records de les corregudes, saltant entre roques, des de Can Pep, allà al capdamunt del carrer Sant Sebastià, davant de Can Quel, fins a la plaça de les Eres, immens sorral amb hostal i calabossos.

I és que, on ara hi ha una pèrgola, abans hi havia els gronxadors on passàvem les hores, aliens al fred del Nadal, fins que ens cridaven a dinar (o a sopar!) i recuperàvem l’escalfor de l’estufa de butanu.

El retorn de l’espai d’esbarjo infantil m’ha fet pensar en aquells gronxadors de ferro rovellat, freds com els candelabros, que penjaven de les teulades de les cases, o dels mocs dels nanos que acompanyàvem les nostres àvies a fer el kirieleison a la capella de l’església de Sant Genís.

Qui no recorda la barca penjada, veritable estrella d’aquell entorn?

Diuen, aquests que llegeixen massa, que tots som emigrants de la nostra pàtria. D’una pàtria que esdevé món màgic i enyorança, d’una pàtria que resta enclotada en el difús món dels rècords.

I és que la nostra pàtria, el lloc on, de manera conscient o inconscient, tots volem retrobar –segons diuen aquests savis suara esmentats– és la llar original, és la infantesa, és l’escalfor
(o el fred) dels primers dies, són els braços de la mare.

I aquells que vam néixer al llindar dels anys 70, vivim un retorn en aquells temps de mainada trapella on, aliens a la traïció dels líders, ens construïem com a persones envoltats del xup-xup d’unes llibertats que semblaven imperdibles.

Carai! Ja ho hem tornat a fer! Ja ens hem tornat a ficat en política volen parlar d’infantesa. Estaré adoctrinat? Esperem que no, que tot sigui fruit d’aquell retorn a la barca que, com una serra, ens gronxava endavant i endarrera com si fóssim dansant.

COMPARTIR

Deixa un comentari

Sigues el primer a comentar

Notifica
avatar
wpDiscuz