Volia començar aquest escrit tot dient:
“Per fi és diumenge, el dia D de tot plegat, el dia en què haurem exercit un acte de democràcia.
Pels barris de Barcelona portem uns quants dies de cassolada. Constant, rotunda, continuada. Hem passat la Festa Major amb la competència entre les cassoles de les veïnes i la pirotècnica dels castells de focs i el piromusical.”
Però la jornada m’ha passat pel damunt i m’ha fet perdre el punt de poesia que intento posar als escrits. El WhatsApp bull d’activitat des del divendres a la tarda, activitat d’autoorganització als barris on tinc amics i coneguts. La incertesa de què farà l’Estat contrasta amb la seguretat del vot que es farà efectiu.
Diumenge, la pluja xopa la gent que fa cua pels carrers estrets de Gràcia. La gent parla, comenta les primeres càrregues a l’Eixample i Nou Barris, escolten les indicacions que reben. Deixen passar gent gran, mares amb nadons al damunt. Ningú es mou, ningú marxa per la pluja. Ningú espera a les Forces de l’Ordre. Ningú.
Faig un tomb sota la pluja i torno a casa:
– Susana , a Gràcia està a petar. Si hi anem amb els nanos, haurem de tornar sense votar. Si hi anem sols, un no vota, segur.
Prenem el cotxe i la quitxalla i, au, cap a la Maresma, barri de nouvinguts on em va tocar néixer ja fa un bon grapat d’anys.
I allà ens trobem allò que ja és habitual a Barcelona: molts castellanoparlants que el dia abans mateix no tenien intenció de votar, però que les primeres càrregues policials han portat al Col·legi.
– Yo todavia no sé que votar. Yo era del no, yo me siento español. Pero esto es una vergüenza- diuen ells, entre d’altres coses, mentre fem cua per votar.
Votem doncs envoltats de gent a qui el mateix Estat ha expulsat, de gent ressentida amb el missatge que reben els seus parents espanyols, gent que ja està cansada que diguin que se’ls maltracta a Catalunya, gent massa digne per aguantar aquest xàfec matusser que els ve del govern d’Espanya.
De fons, anem informant als amics i companys que, a peu de col·legi, defensen urnes, paperetes i una dignitat que, a ells, se’ls fa extranya.
De tard, més de 800 ferits i 1 mort per verb i gràcia d’un govern incapaç de fer política, d’un govern que ha perdut ja a la gran majoria dels catalans.
