Inici Actualitat Aquesta setmana va de contes!

Aquesta setmana va de contes!

0
COMPARTIR

illaAvui tinc ganes de compartir amb vosaltres un conte que vaig llegir fa temps i que em va agradar molt. Espero que vosaltres també el podeu disfrutar.

Hi havia una vegada, una illa on hi vivien totes les emocions i tots els sentiments humans que existien. Hi convivien per suposat la por, l’odi, la saviesa, l’amor, l’angoixa, … tots hi eren.

Un dia, el Coneixement, va reunir a tots els habitants de l’illa i els hi va dir:

– Us he de donar una mala notícia: l’illa s’enfonsa.

Totes les emocions que vivien a l’illa van dir:

– No! Com pot ser! Si nosaltres vivim aquí des de sempre!

El Coneixement va repetir:

– L’illa s’enfonsa.

– Però no pot ser! Potser t’estàs equivocant!

– Jo mai m’equivoco –va aclarir el coneixement–. Si us dic que s’enfonsa, és perquè s’enfonsa.

– Però què farem ara? –van preguntar els altres.

Llavors el Coneixement va contestar:

– Bé, feu el que us sembli, però jo us suggereixo que busqueu la manera de deixar l’illa… feu una barca, un bot, o una barqueta o alguna cosa per marxar perquè el qui es quedi a l’illa desapareixerà amb ella.

– I no ens podries ajudar? –van preguntar tots, perquè confiaven molt en la seva capacitat.

– No –va dir el Coneixement.  La Previsió i jo hem construït un avió i quan acabi de dir-vos tot això, volarem fins a l’illa més propera.

Les emocions van dir:

– No! Però no! I nosaltres?

Dit això, el Coneixement va pujar a l’avió amb la seva sòcia, la Previsió. Portaven de polissó la Por, que com que no és gens tonta, ja s’havia amagat a l’avió… Van deixar l’illa.

Totes les emocions es van dedicar a construir un bot, una barca, un veler… tots… menys l’Amor.

Perquè l’Amor estava tan relacionat amb cada cosa que hi havia a l’illa que va dir:

– Deixar aquesta illa… després de tot el que he viscut aquí… com podria deixar jo aquest arbre? Ai….hem compartit tantes coses…

I mentre cada un es dedicava a construir una manera de marxar, l’Amor es va enfilar a cada arbre, va olorar cada rosa, va anar a la platja i es va rebolcar a la sorra com ho havia fet en altres temps, va tocar cada pedra, … i va voler pensar, amb aquella ingenuïtat que té l’amor: – potser s’enfonsa una mica i prou…

Però l’illa… l’illa cada vegada s’enfonsava més i més.

Tot i així, l’Amor no podia pensar en construir, perquè estava tan dolgut que només podia plorar i gemegar pel que estava perdent…

I una altra vegada va tocar totes les pedres, i una altra vegada es va rebolcar per la sorra i una altra vegada es va mullar els peus a la platja.

– Amb totes les coses que hem passat junts… –li va dir a l’illa.

I l’illa es va enfonsar una mica més.

Fins que, al final, només en quedava un trosset flotant. La resta s’havia enfonsat sota l’aigua.

Just en aquell moment, l’Amor es va adonar que la illa s’estava enfonsant de veritat i va comprendre que sinó aconseguia marxar, l’amor desapareixeria per sempre de la Terra. Així que entre bassals, es va dirigir a la badia, que era la part més alta de l’illa. Va anar-hi amb l’esperança de veure des d’allà a algun dels seus companys i demanar que el portessin.

Buscant en el mar; va veure venir la barca de la Riquesa, i li va fer senyals, i la Riquesa es va acostar una mica a la badia.

– Riquesa, tu que tens una barca tan gran, no em podries pas portar fins a l’illa més propera?

I la Riquesa li va contestar:

– Vaig tant carregada de diners, de joies i de pedres precioses que no tinc lloc per tu. Em sap greu. –I va seguir el seu camí sense mirar enrere.

L’Amor va seguir mirant, i va veure venir la Vanitat, tenia una barca molt bonica, plena d’adornaments i flors de tots els colors que cridaven molt l’atenció. L’Amor es va estirar una mica i va cridar:

– Vanitat! Vanitat! Porta’m amb tu, si us plau!

La Vanitat va mirar l’Amor i li va dir:

– M’encantaria portar-te però… tens un aspecte… Estàs tan desagradable a la vista, brut i desendreçat … perdona, però faries que la meva barca fos més lletja. –I se’n va anar.

I quan va pensar que ja ningú més passaria, va veure acostar-se una altra barca molt petita, l’última, la barca de la Tristesa.

– Tristesa, germana –li va dir. Tu que em coneixes tant, tu sí que em portaràs, oi?

I la Tristesa va contestar:

– Jo et portaria, però estic tant trista que prefereixo estar sola.–I va marxar sense dir res més.

L’Amor pobret, es va adonar que per haver-se quedat lligat a totes les coses que tant havia estimat, s’enfonsaria al mar fins a desaparèixer.

I l’Amor es va asseure a l’últim trosset que quedava de la seva illa a esperar el final…quan de sobte va sentir que algú cridava…

– Xt!xt!xt!

Era un vellet que li feia senyals des d’un bot amb rems.

L’Amor va dir:

– Em crides a mi?

– Sí, sí -va dir el vellet. És a tu. Vine amb mi, jo et salvaré.

L’Amor el va mirar i va dir:

– Mira, el que m’ha passat és que m’he volgut aferrar a tot el que tenia…

– Ja ho entenc –va dir el vellet sense deixar-lo acabar. Puja, jo et salvaré.

L’Amor va pujar al bot i van començar a remar per allunyar-se de l’illa, que va acabar enfonsant-se uns minuts més tard, i va desaparèixer per sempre.

Quan van arribar a l’illa més propera, l’Amor va veure que seguia viu, que seguiria existint gràcies a aquest vellet, que sense dir ni una paraula, se n’havia anat tan misteriosament com havia aparegut.

Llavors, l’Amor es va creuar la Saviesa, i li va dir:

– Jo no el conec i ell em va salvar, com pot ser? Tot els altres no entenien perquè em volia quedar allà, ell em va ajudar i jo no se ni qui és…

La Saviesa el va mirar als ulls i li va dir:

– És el Temps. I el Temps, Amor, és l’únic que pot ajudar-te quan el dolor d’una pèrdua et fa creure que no podràs seguir.

“El camino de las Lágrimas” Jorge Bucay

Alba Rosique, piscoterapeuta que podeu trobar al CAP El Remei,  el Centre Fisio-Taradell i a l’ÀBAC

COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica