Inici Opinió Idíl·lic

Idíl·lic

0
COMPARTIR

opinio josep miret granD’uns anys ençà, a través de la pantalla televisiva, o de l’ordinador, hem pogut saber que més enllà de les grans urbs i de les àrees metropolitanes hi ha vida.

Programes com El Foraster i Divendres, de TV3, i altres similars d’altres cadenes, ens han descobert que existeixen petites ciutats, pobles i viles, i que els seus habitants a banda de les seves peculiaritats personals, fan i tenen una vida d’allò més normal.

Potser a algunes persones que es miren aquest tipus de programes, els hi pot despertar una enveja sana saber que hi ha gent que quan es creua amb algú pel carrer es saluden i fan petar la xerrada, o que quan un veí necessita ajuda per fer una feina determinada algú els dóna un bocí del seu temps o els deixa una eina, o una  màquina sense esperar res a canvi.

També deu obrir grans passions, quan veuen que des de la finestra o el balcó la vista es perd per alguns dels variats i rics paisatges de les nostres contrades. I que l’aire deu ser net, i als vespres el silenci es torna remor.

I potser els sobta veure que la gent té unes cases arreglades, confortables i còmodes, com si per viure en un poblet de pocs habitants o lluny de la gran urbs, fos obligatori fer-ho en cases velles, insolubles, amb parets fumades i amb mobles corcats de fa segles. Alguns tenen internet i mòbil fins i tot…!

Dóna la sensació que la felicitat impera per arreu. I que la tendresa i el bon rotllo és moneda comuna. I quina sort tenen de no haver d’agafar ni metro ni bus per moure’s pel poble…. La vida ideal.

I ens adonem que aquesta gent conserva la seva parla, la vida comunitària, les festes ancestrals i les noves, i que vetllen per la continuïtat de tradicions, creences, feines i quefers que ja estan fora de catàleg. I que s’estimen el lloc que els ha vist néixer, fins l’infinit.

Per això, els caps de setmana la corrua de cotxes és inacabable a la sortida de les grans ciutats.

Volem viure-ho i veure-ho en directe, in situ. Diuen.

Moltes famílies d’aquests llogarrets viuen gràcies al calaix que deixen aquests visitants.  Molts d’ells amb els negocis de l’hostaleria. Altres criant i cuidant el bestiar que els proveirà de carn i de llet. O plantant i collint les verdures i fruites, que els hi compren a uns preus irrisoris, i que alegrement ells les pagaran 10 o 15 vegades més cares. O la fusta d’on possiblement sortirà la fusta dels seus mobles, si no són suecs, o la pasta del paper que posaran a l’impressora, o el vi que omplirà les seves copes en àpats de celebració i els alegrarà més d’una vetllada.

Però segur que no hi cauen que molts cops per anar al metge, o a l’escola, al cinema i al teatre si tenen la sort de tenir una capital propera amb aquests equipaments o a comprar han de fer uns desplaçaments llargs i tortuosos. I que en cas d’emergència els serveis poden tardar massa, o no arribar…

Ni que quan fa temps que no plou, com es dóna el cas d’aquests dies, la natura se’n ressent i els cicles vitals d’animals i de plantes canvien i poden suposar una gran despesa o la ruïna.

Tampoc que molts joves han de marxar a buscar-se la vida a altres indrets, i poc a poc certs pobles van quedant buits amb cases tancades, doncs no hi tenen gaires sortides. I que els naixements són molts menys que les defuncions.

Aixó sí, molts d’ells arrufaran el nas quan en obrir la finestra del seu imponent quatre per quatre notin les primeres olors de fems. I s’emprenyaran d’allò més quan a les nits sentin esquellots del bestiar o els tocs de les campanes de qualsevol campanar.

Totes aquestes coses, a través de la pantalla no es noten, ni molesten.

Sobre el terreny, és una altra cosa. Allò idíl·lic, ara fa nosa i no és tan xulo com ens pensàvem.

El programa Divendres, ja va ser a Taradell el passat maig.

En canvi El Foraster, no. No entrem dins dels seus cànons. Taradell és massa gran… Ara, imaginem per una estona, que Taradell es redueix i ens tornem un poble d’uns 900 habitants més o menys, en comptes dels 6.268 que érem el gener de l’any passat segons diu IDESCAT, que és l’organisme de la Generalitat que compta els habitants dels pobles.

Imagineu, o somieu, com seria el programa…

Qui hi sortiria? Qui demostraria que fa coses agosarades o alguna cosa peculiar que no fa ningú més? A quines cases entraria el Foraster? Pujaria al Castell d’en Boix? Com seria el monòleg final? El faríem a Can Costa?

Si fóssim un poble tant petit, potser no tindríem Can Costa…

Imaginem-ho….

El que sí estic segur que en Quim Masferrer, amb la seva humanitat i senzillesa per acostar-se a la gent, voldria conèixer, i fer conèixer a la resta del país, és en Jaume Caralt, que amb els seus 102 anys acabats d’estrenar, seria un personatge d’allò més entranyable …

Encara ets a temps de fer una excepció amb nosaltres, Quim!

Josep Miret

Tossal dels Lladres, 31 de gener de 2016

COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica