Inici Opinió Quina calor…!

Quina calor…!

0
COMPARTIR

opinio josep miret granÉs potser l’expressió més dita i sentida les darreres setmanes.

Però com voleu que no tinguem calor si tot el sant dia ens estem auto suggestionant al respecte?

Al llevar-nos, la ràdio ja ens avisa del màxim a què arribarà el termòmetre.

Per la televisió, no paren d’oferir-nos imatges de termòmetres amb temperatures desorbitades…

És notícia o cosa estranya que el juliol sigui calorós? O que al desembre hi hagi gelades i nevi en alguns llocs de les nostres comarques?

Crec que ho seria si el 7 de juliol, dia que es van assolir quasi el 40º C a Taradell, s’hagués aixecat el dia amb una capa de gebre i les temperatures haguessin estat tot el dia per sota del -3º C.

La majoria de converses contenen l’expressió que dóna títol a aquest escrit.

L’anem repetint una i altra vegada, i cada cop en tenim més de calor em sembla.

Quina calor… ! Diem quan sortim de l’entitat bancària on ens custodien els nostres minsos estalvis.

Però passar de cop dels 18-20º C que hi ha dins al 35 o 36º C, és un shock tèrmic que pot tenir conseqüències imprevisibles.

Al transport públic, si fa o no fa. Per això deuen repartir diaris gratuïtament, per a què et tapis del doll d’aire glaçat que surt d’uns orificis que t’apunten eficaçment al clatell. Jo acostumo a portar un jersei per si de cas no em toca diari.

Hi ha la recomanació de posar els aires condicionats a 26ºC, però dubto que ningú en faci cas. El mal de coll, de cap, la sequedat ocular, les otitis, el mal d’ossos, els constipats i les torticolis són freqüents aquests dies.

Al cotxe tinc el climatitzador tot l’any a 22ºC. Hom em renya per tenir-lo tan alt…

Em recomana posar-lo a 17. A fora estem a 37 graus. L ‘hi comento que tot l’any el tinc a la mateixa temperatura, i em mira amb cara d’extraterrestre.

A la tardor o hivern suposo que em diria lo contrari: posa’l a 37 que fot fred, coi!

Baixo al cap i casal, i trobo que hi ha molt soroll i de tant en tant em venen onades d’aire calent. Som a començaments de juliol i evidentment, fa calor… Dedueixo que el soroll estrident i constant junt amb les glopades de foc les causen els busos urbans amb aire condicionat incorporat.

Quina calor…! Sobretot quan baixes d’alguna d’aquestes neveres amb rodes o dels vagons frigorífics, que semblen patrocinats per qualsevulla empresa de gelats.

Després de dinar, dono una ullada a la informació meteorològica. Informen que l’onada de calor anirà in crescendo. Cal que ens ho vagin repetint tants cops al dia? Ja ho notem no?

Torno a posar la radio. Sort que em bombardegen amb un grapat de cançons refrescants, d’estiu, diuen.

Vaig al cinema. Una hora i mitja de pell de gallina, però no per l’argument, ni pels tràvelings, ni pel treball dels actors, sinó pel puto aire condicionat sota mínims. Em menjo les crispetes quasi granissades.

A la sortida tothom com un sol home repeteix: Quina calor…

Torno cap a casa i es repeteix l’experiència de l’anada.

Tot i que el sol ja ha desaparegut de l’horitzó , els termòstats no s’han mogut.

Arribo a Taradell. Un cop a casa obro les finestres de bat a bat. Corre una miqueta d’aire, entre el Pirineu i el Montseny.

Sento al veïnat de nou l’expressió: Quina calor…!

Sóc del parer que si tenim quatre estacions, és per alguna cosa.

A l’estiu, ha de fer calor i a l’hivern fred. És el cicle natural i lògic encara que emprenyi i toqui els dallonses.

L’hivern ens dóna fresca per l’estiu, i l’estiu el caloret per l’hivern. Els tomàquets i els pebrots bé que en necessiten de calor…

Però com a bons humans que som, contradictoris i impertinents, sempre volem el que no tenim.

O ja no ens recordem d’aquells estius plujosos i sense gaire sol, que rondinàvem d’allò més?

No sé què dirien aquells homes que falç i esclopet en mà, recorrien els camps de Catalunya, segant a ran que la palla va cara, treballant de sol a sol, sense canviar-se gairebé ni de roba, i sense dutxa ni EAS a l’acabar el jorn. Pensem que anaven tapats de dalt a baix i menjaven escudella per dinar, que els hi portava la dona o algun fill, i si no bullia, rondinaven. Ara anem quasi sense roba i mengem gaspatxos i amanides i engolim coses fredes a tot hora.

O demanem-ho als malalts ingressats a les plantes superiors de l’Hospital de Vic, on els dos darrers anys hi he fet unes bones estades a l’agost, i als seus parents, que s’havien de dur els ventiladors de casa….

Hi penso mentre estic esperant notícies d’un familiar, a les urgències d’un modern, encara que centenari, hospital de Barcelona, on la climatització és molt eficient i ningú te sensació ni de fred ni de calor.

I potser perquè la gent que hi som, estem pendents dels altaveus i pantalles a veure si ens criden o ens donen noves dels que hi tenim allà dins, i el quina calor…! els posposem per a millor ocasió.

No sé què diran d’aquest article, els afeccionats a la meteorologia, que em consta abunden per arreu, i a recollir dades i a fer comparacions i estadístiques, tasca lloable i pacient. Sovint desapercebuda.

Però si que ha de servir per retre homenatge i tenir ben presents al Robert Izquierdo, que ho era d’aficionat, entre altres coses, a mirar cels i núvols, termòmetres i pluviòmetres. I també a l’enyorat cerverí Toni Nadal, arrabassat per la muntanya prematurament ara fa tres anys, i que se’ns plantava a casa explicant-nos tempestes, rubinades, marinades, i mil i una coses, que ja de ben petit empaitava avis i padrins per conèixer coses del temps, dels núvols, de les pluges i dels vents de la Segarra, i va saber, i va poder, fer-ne un ofici d’aquesta saviesa popular.

Pensant-hi, quina calor que tinc als ulls….! Redéu.

COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica