Inici Opinió L’avi Ye-Yé

L’avi Ye-Yé

0
COMPARTIR

opinio josep miret granFa poc vaig anar a visitar a un amic, que viu en una residència d’avís, o de gent gran. Digueu-l’hi com vulgueu. Encara que ell no ho sembla, ni se’n considera. Però per avatars de la vida, hi ha anat a parar.

Persona activa i dinàmica, veient-lo, et preguntes que hi fa allà si encara no l’hi tocaria. Hi va ingressar juntament amb la seva companya de tota la vida, però fa unes setmanes va morir.

Es manté força actiu. Ajuda en tasques de logística i manteniment, organitza activitats d’allò més variades possible, acompanya a altres residents a cal metge, a casa seva (em va explicar que tenen un “permís de sortida” per anar-hi unes hores, sempre i quan hi vagin acompanyats per algú), va a la biblioteca a buscar i portar llibres i revistes…

El sentir-se útil i vàlid hi fa molt. De fet podria marxar a casa quan volgués. El seu somni era que en jubilar-se comprarien un motor home i es dedicarien a voltar món, sense cap destí concret. Ho pogueren fer pocs mesos.

Després del diagnòstic, dolent, la Carme va voler ingressar-hi, doncs també hi era una germana seva.

Tota la vida van viure allunyades una de l’altra. Però van compartir els darrers mesos com si volguessin recuperar el temps perdut i trencar la distància que les separava.

No ho sabien, però les unia una cosa: la malaltia.

Moriren amb tres dies de diferència.

Després de fer un breu repàs per la seva vida, dels avatars del diagnòstic, de les complicacions en la vida diària, de la decisió d’ingressar en aquell centre, aconseguint-ho després d’unes setmanes d’espera, parlem de tot i de res.

Del passat, del present, i sobretot, del futur. Del procés, del President, del candidat a substituir-lo, de la Via Catalana, de la V, de la Meridiana, de les llistes, de les eleccions i els seus resultats, de bolets,  d’alguna noia, de televisió, teatre i cinema, així com anècdotes i records de la feina comuna…

Evidentment, també de la seva situació actual. De la relació que manté amb els fills, amb parents i amics. Em diu, amb dolor i vergonya, que alguns l’han bandejat i oblidat.

Aleshores quan surt el dia a dia, els horaris, els àpats i els menús, la gimnàstica, els tallers de memòria i mil i una coses, curiosament s’altera i s’enfada. Però no pels temes anteriors, sinó per un de concret: la música. Musica de vells diu ell.

-Estic fart que ens posin només sardanes, pasdobles, boleros, cada diumenge ens posen l’Ave Maria…! Jo mai havia escoltat aquesta música! Amb tots els respectes, però mai havia ballat ni boleros ni pasdobles! Aquí tenen un grapat de discos amb música qualificada fa cinquanta anys per a vells, i aquí s’ha quedat! No han evolucionat!

Els vells d’avui, som iguals que els vells de fa deu, vint, trenta anys? No! 

Estic fart de dir que jo era fan dels Rolling, dels Sirex, dels Pequeniques i que, fins i tot, vaig ballar amb els Beatles a la Monumental (ara s’ha celebrat el 50è aniversari d’aquell concert) que havia anat a Eivissa i a Menorca sota la bandera hippie…. I em miren atònites, com volent dir ‘què diu aquest ara?’

Un cop més tranquil, em diu que un dia segrestarà l’equip de música i posarà el Satisfaction, el Yellow submarine, La Escoba… Que en definitiva, són cançons coetànies a molts dels residents.

És hora de sopar (jo a aquesta hora, més aviat bereno) i ens acomiadem.

Tornant cap a Taradell, vaig pensant-hi.

Tots portem una motxilla a l’esquena diferent, però cada generació la du semblant. Semblants vivències, semblants anhels, semblants pors, semblants repressions, semblants lectures, semblants músiques, semblants modes…

Potser quan prenguem, o algú ho faci per nosaltres, la decisió d’ingressar en algun centre, aquesta motxilla l’haurem de deixar a la porta i oblidar què hem fet i qui hem estat tota la vida….?

O potser la podem deixar a la consigna o en un armari i de tant en tant algú pot recordar-nos en petites dosis qui varem ser i què hi varem fer en aquesta vida…?

I ara un prec als responsables de residències, centres, casals….: poseu Beatles, Rolling’s, Sirex, Mustang, Pequeniques… a aquest jovent que s’ha fet gran, i ara l’esteu cuidant.

Va home! Que no costa res!

Josep Miret i Mercè

20 d’octubre de 2015

COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica