Què volen aquesta gent que ens roben de matinada…

M’imagino un individu o un grup d’individus ben abrigats, amb un lot frontal, guants a les mans i suant la cansalada per arribar al Castell de Taradell. Com a mínim uns 15  o 20 minuts caminant (en funció d’on van deixar el cotxe) amb alguna torçada de peu o esgarrinxada a la roba. Nerviosos per si algú els veu, una mica ‘cagats’ perquè de nit el bosc sempre és més misteriós i traïdor. I amb més feina que traça, aconseguint tallar un pal indefens i endur-se una estelada. Quin mèrit!

Segur que un cop arribats a casa, estaven satisfets per la gran feinada! Autoconvençuts que havien assolit una gran fita i havien tocat allò que no sona a molta gent.

Em genera un cert somriure imaginar-me aquesta situació. Bàsicament no saben que a Taradell, si cal, pujarem 5.000 veïns (en deixo 1.200 per si no són nacionalistes o menors de 6 anys i encara sóc generós) a penjar de nou l’estelada. I si volen tenen feina cada dia perquè d’estelades n’hi ha per tot arreu.

Aquests que ens roben de matinada són els mateixos que proclamen que els catalans nacionalistes o independentistes volem fracturar Espanya. Que la democràcia no contempla el ‘separatismo’. Que ‘ante todo’ cal respectar la Constitució espanyola. Que només es pot votar si els resultats són del seu gust. Que les minories (dubto que siguem minoria) només s’han de tenir en compte per a temes d’ensenyament. Que Espanya és ‘una e indivisible’. Vaja que la llibertat d’expressió i de pensament només hi ha de ser quan la vols tu, però no quan la reclamen els altres.

Per això, quan passen fets com el del robatori de l’estelada del Castell d’en Boix, penso que més que mai cal no posar-se al seu nivell. No cal que robem o cremem banderes espanyoles. Ni tan sols que els insultem. Sóc partidari de respectar als qui no pensen com jo. Fins i tot, d’escoltar-los perquè sempre he pensat que qui demana llibertat d’expressió ha de predicar amb l’exemple. És el millor argument. Al mateix temps, però, cal mantenir i augmentar els nostres desitjos. La nostra voluntat.

Perquè tenim exemples clars que amb voluntat i persistència les fites s’assoleixen. Nelson Mandela des de la paraula va enderrocar un sistema apartheid. Mahatma Gandhi predicant la no-violència va ser un dels pares de la independència de l’Índia que estava en mans de l’imperi britànic.

M’agrada quan llegeixo llibres apuntar-me les frases que em suggereixen alguna cosa. Per això acabaré amb una que vaig extreure d’un llibre de Bernardo Atxaga i que diu: “Qualsevol pot portar un cavall al riu, però vint homes no  el poden obligar a beure contra la seva voluntat“.