El Mundial de futbol: ERC i Junts, pantalles per a Espanya i més colonització (1)

La vida va molt de pressa, massa. Gairebé tot passa a velocitat de creuer. Però tot deixa un pòsit. Així, sembla que el Mundial de futbol és cosa del passat quan no fa ni un mes que s’ha acabat. Les seves conseqüències prou que mereixen una reflexió. I no em refereixo pas a la qualitat futbolística de la selecció espanyola, fora de tot dubte. Com no ha de jugar bé aquesta selecció amb una munió de jugadors del Barça? Per tant, res a dir des de l’aspecte futbolístic. L’enhorabona als campions del món. Són els millors.

Ara bé, no s’ha de confondre la gimnàstica amb la magnèsia. Que aquesta selecció tingui un suport emocional d’una gran majoria de catalans és preocupant. Que els espanyols i els colonitzadors que viuen a Catalunya se la facin seva es compren. Però que molta gent que es diu indepe li doni suport demostra fins a quin punt la colonització mental per part d’Espanya dona els seus fruits. Com es pot animar la selecció d’un país que justament ell ens impedeix que nosaltres en tinguem la pròpia? Catalunya també hauria tingut moltes possibilitats d’arribar lluny en aquest Mundial. Només cal veure una possible defensa que tindríem: Joan García (Raya), Pubill, Cubarsí, Eric García, Cucurella…No cal continuar més, perquè em fan ensalivar amb tot l’estol de jugadors que posseïm per cobrir les altres demarcacions.

Com pot ser que una persona indepe, que possiblement col·loca l’estelada al balcó, tingui el cap tan xarbotat? Com deia una cançó de La Trinca: «No és possible estimar dos cors a la vegada i no tornar-se boig». I no s’hi val a dir que amb Espanya hi havia mots jugadors del Barça. També n’hi havia del Madrid, del Bilbao o de l’Atlètic de Madrid, clubs que ara mateix mantenen una relació bastant hostil amb el Barça. Curt i ras: la selecció espanyola de futbol és un dels elements més importants de colonització mental que té Espanya sobre Catalunya.

Som una tribu colonitzada

Les persones formen part d’una tribu amb la qual ens identifiquem plenament. Ser d’un equip o d’una selecció surt de franc. Però psicològicament t’adscriu a uns sentiments que et faran moure en un sentit o en un altre. I tenir un sentiment espanyol és incompatible amb la catalanitat. Algú d’aquests nous «espanyolistes» ha oblidat, per exemple, la repressió que patim o l’espoli fiscal per part d’Espanya?

En les mateixes dates del Mundial, el Gobierno ens anunciava que durant l’any 2025 l’Estat només va invertir el 8,6% a Catalunya del total, pràcticament la meitat del PIB (Producte Interior Brut). Gairebé cada any les inversions estatals ni tan sols arriben al 60% dels pressupostos ja aprovats, mentre que Madrid en pot rebre un 200%. O que el BOE (Butlletí Oficial de l’Estat) en cinc anys ha discriminat mil vegades la llengua catalana. I què hem de dir de l’estat actual dels trens, carreteres, educació, salut i prestacions públiques? El dèficit fiscal cada cop s’enfila més. Passar dels sis milions a més de vuit sense capacitat econòmica i de poder ha estat la catàstrofe més important de Catalunya al llarg de la història en temps de pau. El país se’ns fa miques, mentre que processistes i l’esquerra de sofà només es preocupen de guardar les cadires al Parlament i al Congreso/Senado de Madrid ben regades econòmicament per l’Estat amb unes bones mesades. En fi…

Mai no havia vist el rebombori que es va organitzar amb la instal·lació de pantalles en alguns municipis per veure la final. El bo del cas és que molts d’ells governats per ERC o Junts. Vosaltres creieu que si no saben aguantar ni aquesta pressió de posar pantalles seran capaços de dur-nos a la independència? Ca, minyons! Ja ens varen enganyar una vegada l’octubre del 2017. La saviesa popular diu que si un t’enganya una vegada la culpa és de qui t’enganya, però que si ho fa dues vegades la culpa aleshores és teva. Alguns es pensen que poden enredar-nos un i mil cops. No caiguem en el parany.

Els partits, el cavall de troià

Espanya té en els partits processistes i en l’esquerra de saló el cavall de Troià perfecte per narcotitzar i desballestar Catalunya de dins estant. Ja sabem que no hi escatima pas diners i esforços. L’autonomisme és el camp adobat per posar fi a tot, amb dirigents del país ben peixats i greixats per la maquinària estatal. Deien que Roma no pagava traïdors, però Espanya es veu que sí. En tot cas en lloc de traïdors diguem-ne autonomistes. No fos cas que em presentin una querella.

Per fortuna, sempre hi ha excepcions. El batlle de Girona, Lluc Salellas, es va negar a posar pantalles a la via pública per veure la final del Mundial perquè va dir clarament que no podia estar a favor d’un país que ens impedeix ser independents i, per tant, tenir les nostres seleccions. I també la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, com no podria ser d’una altra manera va col·locar pantalles al carrer, però per veure una pel·lícula en català. Vet aquí la gran diferència entre les persones que pensen en el país i les que estan a sou de l’espanyolisme.

El popular Òscar Andreu va afirmar més o menys això fa uns dies: «Ens van dir que amb la independència ens arribaria la catàstrofe, la misèria i l’Apocalipsi. I, en efecte, ens ha arribat to això i no pas per la independència sinó per la dependència».