Veig amb goig que Taradell vol recobrar la memòria democràtica, recentment amb fets relacionats amb la guerra (in)civil espanyola. Els entesos diuen que els fets s’obliden del tot després de cent anys. Per tant, és bo recollir-ne els últims espetecs. I mentre alguns intenten aplegar tota mena d’informació del nostre passat col·lectiu, d’altres volen que oblidem esdeveniments més recents per tal d’esborrar el poble català del mapa.
D’aquí a uns dies es jugarà el partit de futbol entre Catalunya i Palestina a Montjuïc. Com diuen els tòpics, serà més que un partit. Sí, perquè forma part d’aquesta substitució de la identitat catalana per uns interessos d’una esquerra i sindicats espanyolistes aliens als nostres. Però són els qui tenen més poder o si més no la capacitat de moure el carrer. Ara es veu que les reivindicacions palestines són més importants que les catalanes.
Independència i autodeterminació per a tothom, excepte per a nosaltres. No serà sobrer repetir una i mil vegades que Israel era un dels primers països que hauria reconegut la nostra independència, mentre que els representants palestins a Castella/Espanya van der dels primers a pronunciar-se a favor de la “unidad de España”. Aleshores, a què juguem? Què se’ns ha perdut en aquest conflicte?
Com que l’esquerra de saló que hi ha aquí i els sindicats són d’obediència espanyolista, si més no els més destacats, ens fan ballar al seu compàs. Tots tenen en comú un sentiment anti-nord-americà. I com que Israel és un aliat dels Estats Units, vet aquí que tots ens hem de sumar i actuar segons les seves fòbies. I lògicament, Catalunya sense uns partits i uns sindicats indepes queda un cop més fora de joc i sepultada en mans dels qui remenen les cireres de fora estant, tot i que sovint ací també tenen gent que els fa la gara-gara.
No vull dir amb això que estigui a favor de la repressió d’Israel ni tampoc dels terroristes de Hamàs. Simplement, intento defensar els interessos del país que un cop més no coincideixen amb els dels colonitzadors i els sucursalistes. Però cal reconèixer que mouen els tentacles del poder amb rapidesa. Aconseguir que la selecció catalana de futbol disputi un partit internacional no és una tasca fàcil, sobretot després del referèndum del 2017.
La covid ha estat una bona excusa per fer-los desaparèixer del mapa. En tot cas han tornat amb comptagotes, contra seleccions de tercera fila i jugant els partits amb camps amb poca capacitat de públic. Per fer el ridícul d’aquesta forma val més que no hi siguin.
D’altra banda, la Federació Catalana de Futbol no sembla pas que travessi els millors moments amb anades i tornades als jutjats per presumptes corrupcions en les votacions. A més, la seu social va patir un atac de pel·lícula: uns lladres hi van entrar foradant les parets per endur-se documents. Tot plegat un bon argument també per a una novel·la d’humor negra. En aquestes circumstàncies, no sembla pas que hagi de tenir esma per realitzar grans coses. Això, sí: es veu que ha de ser un dels principals actors dels homenatges a Palestina. No caldria sinó!
I per acabar la festa, penso que els espectadors del partit haurien d’anar a favor de Palestina i no pas de Catalunya. Sempre és de bona educació ser respectuós amb els visitants i si és necessari obrir-se de cames. Tot sigui per la solidaritat, sobretot per als que en siguin insolidaris. Cada dia que passa estem més a prop d’un alzheimer col·lectiu.
Ahir em van operar i encara estic sota la influència de l´anestèsia. No puc llegir el que has escrit. Ni per tant, contestar-te. Però ho faré senzillament perquè si el problema és el de sempre la solució també és la de sempre.
1) He assistit a TOTS els partits de la selecció catalana de futbol. Fins i tot contra Bulgària (1-1) vaig sortir entrevistat a Cat-Ràdio. Catalunya una nació, una selecció. I jugar contra els que tenen poder a la UEFA i FIFA per tal d´influenciar (si és que es pot o tant com es pugui) la nostra situació. Si tornem als partits de costellada, no m´hi comptin. No hi aniré.
2) El patriota Joan Ballester i Canals, mestre del 75 % de l´independentisme modern ja sigui a nivell individual o col.lectiu, la majoria en som deixebles siguin conscients o no ja va deixar escrit i argumentat les línies mestres de la llibertat del nostre poble. TOT EL QUE NO SIGUI INDEPENDÈNCIA I PAÏSOS CATALANS SÓN PUNYETES I GANES D´EMPRENYAR. En efecte, vaig veient que cada dos per tres sempre surt un estirabot o altre que ens aparta del camí cap a la independència. Espanya no perd el temps i des de 2017 va amb la marxa ràpida i doncs aquest mes a l´Hospitalet, han obert un bar de pakistanesos tot en espanyol i sense ganes, quan els he avisat, de fer-ho en català. Al metge, del CAP, un oculista argentí que no sap parlar la llengua del país i doncs l´informe que va fer en espanyol ja no el vaig agafar. No m´interessa. Fora! I cada dia com dic serà més ràpid. A l´Hospitalet dels 275.000 habitants només quedem 25.000 catalans. Com ho arreglarem això? Ho volen fer? Ho saben fer? Doncs mentrestant alguns catalans els distrauran per anar a cridar a Montjuïc mentre el rerapaís s´està desfent. M´ho va dir el poeta Joan Brossa. Fes una merda i hi aniran totes les mosques.
Bon dia.