El pensador i psicòleg català Carles Muñoz Espinalt va escriure que els catalans tenim tendència a involucrar-nos en moltes causes del món en un afany de ser reconeguts, encara que moltes d’elles no ens van ni ens venen i que per això mateix no pensem en defensar la nostra. En efecte, Catalunya deu ser un dels països del món amb més onegés actives per metre quadrat. Passa com aquelles parelles que es barallen t
ot el dia i que, malgrat tot, intenten ficar cullerada en els problemes dels veïns.
D’altra banda, Catalunya acostuma a situar-se gairebé sempre del costat dels febles, dels perdedors. Per tot plegat he escoltat amb interès unes declaracions d’un portaveu qualificat d’Aliança Catalana que justificava els contactes del seu partit amb Alternativa per Alemanya, una formació conservadora que ha esdevingut pràcticament d’extrema dreta a causa de la immigració i que té moltes possibilitats d’assolir el poder en les pròximes eleccions. Va dir que ja n’hi havia prou d’estar sempre al costat dels perdedors i que si Catalunya volia ser alguna cosa havia d’estar bé amb els qui manen. Em sembla un pensament molt sensat.
Tots sabem que Alemanya és la potència més important d’Europa i que el seu govern ha sigut l’abanderat contra l’oficialitat del català a Europa. El que diu Alemanya té molts seguidors. Ja hem vist que amb processistes i/o esquerres pseudoprogressistes de sofà de Catalunya o d’Espanya no hem arribat enlloc. Potser cal canviar de tàctica i entendre’ns amb els nous poders sigui quina sigui la seva ideologia. El bé de Catalunya ha de ser el més important. Els partits passen, però la nació hauria de perdurar. El triomf de l’extrema dreta a molts països d’Europa sembla inevitable, però pareix que no serà pas com abans de la Segona Guerra Mundial. Els nous avenços tecnològics ho fan gairebé impossible. De moment, governa a Itàlia i no s’ha pas produït un daltabaix. En canvi, sí que Vox és un gran perill per a la nostra supervivència nacional si triomfa a Castella/Espanya com es demostra ara mateix en l’extermini de la nostra llengua al País Valencià i a les Illes Balears.
Catalunya hauria de seguir els passos de Lord Palmerson que afirmava que els anglesos no tenen amics sinó interessos. Aquest exemple el podríem aplicar en les relacions entre Catalunya, Israel i Palestina. Sense entrar en detalls d’aquest conflicte tan horrible, vull recordar que Israel era el primer país que hauria reconegut la independència de Catalunya a més de proporcionar-nos diners per passar el primers mesos. En canvi, als representants palestins a Espanya els va faltar temps per adherir-se a la unitat d’Espanya, sense que ningú els ho demanés. Malgrat tot, l’opinió pública va sempre contra Israel.
En realitat, el nostre conflicte amb Israel ja ve des que Colau era alcaldessa de Barcelona. Va tallar unilateralment les relacions de la ciutat amb Tel Aviv, tot i les protestes del món empresarial perquè els intercanvis comercials entre Catalunya i Israel arriben a vuit milions d’euros anuals. I qui paga la festa? Aquesta gent sembla que vol repartir la misèria. Tot just fa uns dies, com a represàlia Israel ha anunciat que no participarà en el World Mobile Telephone de Barcelona. Una altra bufetada a l’economia catalana. Observeu que totes les castanyes les reben nosaltres i no pas la resta de territoris de Castella/Espanya.
Més llenya al foc. L’alcalde Collboni diu que boicotejarà la sortida l’any vinent d’una etapa del Tour a Barcelona si hi participa un equip ciclista d’Israel. Amb el que ha costat que el Tour tornés a Barcelona, ara resulta que tot s’ha d’engegar a dida per culpa d’un conflicte aliè a Catalunya! Ja és curiós que aquesta esquerra pseudoprogressista de sofà s’esquinça les vestidures si Aliança Catalana vol establir relacions amb partits de dreta o ultradreta estrangers. Caldria recordar, però, que comuns i socialistes van aconseguir les dues darreres alcaldies de Barcelona gràcies als vots de la dreta i extrema dreta espanyola. Ho hem oblidat? Em penso que aquests “socis” espanyols són ara mateix més perillosos per a nosaltres que no pas els alemanys, oi?
Vet aquí dues formes diferents d’interpretar les aliances polítiques. Aliança Catalana ho fa amb partits fora de Castella/Espanya per aconseguir l’oficialitat del català a Europa i/o la independència de Catalunya, mentre que els “bons” els que es consideren políticament correctes s’avenen amb els espanyolistes per desterrar els independentistes del poder. Quines coses, tu!
Aquests sí que necessiten un cordó sanitari a l’hora de votar.
P.S.
Dispenseu-me que parli una mica de les meves activitats. Si voleu aprofundir els temes que tracto a TARADELL.COM podeu visitar a youtube l’espai CATALUNYA FA DISSABTE. I si sou seguidors del Barça de bàsquet podeu seguir-me també a youtube a BÀSQUET BLAUGRANA A DEBAT. Com podeu veure, alguna passió autoritzada s’ha de tenir oi?
Bon dia amics vigatans.
Molt bé benvolgut Ramon Serra. Un cop més tens tota la raó. Els joves no saben qui va ser Josep M. Batista i Rocam el qual fou qui engendrà la frase: Els catalans lluiten per totes les causes del món menys per la seva. És natural si lluiten per altres els posaran medalles, i si lluiten per ells, rebran bastonades. Tot té un sentit. No em vull estendre gaire avui, però recomano que qui em llegeixi que miri la següent adreça electrònica, si us plau: http://www.parlemclar.cat i hi ha un article de Xavier Roig, l´ànima d´aquesta adreça, que hi escriu: Un país presoner d´ell mateix. 25/09/25. Cap i cua. Val molt la pena com tots els que escriu aquest senyor. Fa molts anys que en sóc seguidor i sempre hi estic d´acord. Doncs sempre hi dic la meva, a no ser que l´article no parli de Catalunya. LLavors ja ho tinc dit que la vida m´ha ensenyat a no parlar del que no conec. I jo en 70 anys m´he dedicat només de Catalunya / PPCC, que és l´únic que puc dir alguna cosa. Allà veureu que parlo molt semblanment al Ramon Serra. Nosaltres que vam passar el franquisme i esperàvem una llum entre la foscor per culminar amb la independència. Doncs bé, se´n va anar la tormenta però encara tenim la mateixa pluja. I és que mai els catalans no s´han parat ni que sigui cinc minuts a pensar que si vols la teva llibertat has de lluitar pel teu país? Per exemple si lluitem per Nicaragua com els setantes, quan s´acabà el conflicte que tenien ens van ajudar als catalans? No! Quan vam ajudar Bangla-Desh deu anys abans, després ens van ajudar per la nostra llibertat? No! Quan vam ajudar Etiòpia els vuitantes, després de la gana, ens van ajudar a nosaltres? No! Llavors com voleu ser independents si els països ens demostren que lluiten per ells, i si en sobre, potser en repartiran alguna cosa. Quan vaig anar a Irlanda del Nord m´ho va dir ben clarament el germà d´un membre de l´IRA. Nosaltres tenim una revista An Poblatch, i només parlem de la lluita d´Irlanda. I només el darrer full, dividit en 4 parts fem una notícia l´Euzkadi, de Nicaragua, i prou. Nosaltres a sobre, no solament no tenim (els polítics dirigents no sucursalistes) prou capacitat d´establir relacions amb països com el nostre, per la gent, o per l´extensió, que era el que imaginava quan jo era petit, intercanviar interessos amb Islàndia, Noruega, Finlàndia, Dinamarca, doncs no solament no es creien que formem una nació, sinó que es van inventar un mapa d´Europa de les petites nacions, algunes no ho són, però tant és, que va molestar els estats als quals pertanyen. Llavors, amb raó, Alemanya, va dir q Espanya o extermineu els catalans vosaltres o ho farem nosaltres, perquè no volem que posin el nas a casa d´altri. És a dir no solament buscàvem complicitats amb els països lliures per establir-hi relacions sinó que anàvem als estats a assenyalar-los les petites regions/territoris que potser volien ser lliures! Home! Però com es vol ser lliure si els països del món no et reconeixen? I com vols que et reconeguin si comences a treure llurs defectes? No és millor fer-se amic dels països com nosaltres i establir-hi, per començar relacions comercials, culturals, etc? Batista i Roca ens ensenyà el camí però els espanyols ens han posat agents infiltrats que desvien l´atenció cap a altres causes que no ens porten cap a la independència. A no ser que un hom sigui espanyol i no vulgui la nostra llibertat. Ara que ha fet 8 anys de les votacions en què va guanyar el vot independentista, ha passat sense pena ni glòria. A la televisió de Catalunya, sempre el mateix, que si puja el rebut de la llum, que si hi ha marihuana, que les escoles hi ha massa alumnes, que han robat coure, que si plourà i farà sol i les bruixes es pentinaran, etc. És a dir es van repetint de tant en tant el mateix de sempre. I per què no parlen de la solució? No seria millor fer campanya per la independència nacional, l´única manera d´arreglar els nostres poblemes, per nosaltres mateixos? Doncs què hi farem. Amb el pecat hi tindrem la penitència. Fins i tot els que no hem comès el pecat.
Molt assenyat el teu article, Ramon