Les llargues migdiades d’estiu produeixen ensopiment. Sembla el cas de l’oficialitat del català que no arriba mai i que ens causa somnolència i avorriment. Com si es tractés de Sisif, aquest personatge de la mitologia grega que pels seus pecats els deus el van condemnar a pujar una roca per una muntanya i quan era a punt d’arribar a dalt la roca rodolava una vegada i altra vegada cap avall i , per tant, havia de tornar a començar. Albert Camús veu en aquesta metàfora el sentit absurd de la lluita per l’existència. Jo no voldria pas creure que la lluita per l’oficialitat del català sigui un absurd, però la veritat és que mai fem el cim perquè quan sembla que hi som a tocar ens estimbem.
Justament un dels acords principals entre Junts i el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez era l’oficialitat del català a Europa. Era i és un dels objectius principals del president Puigdemont. I dic president perquè a Catalunya els qui un dia van ser president de la Generalitat mai no tenen la consideració d’expresidents. No entro aquí en l’oportunitat d’aquests acords. Entenc tots els qui consideren que el procés d’independència va ser un engany i no en volen saber res dels principals actors. A mi m’agradaria que poguéssim fer un Parlament alternatiu i acabar amb tots aquests partits i polítics processistes i/o pseudoprogres de sofà. Però la vida continua i a la política no hi ha buits. Com els vents: quan un se’n va un altre ocupa lloc. El PP i Vox prou que se n’aprofiten.
Soc una persona pràctica. Això vol dir que toco de peus a terra i assumeixo la realitat encara que no m’agradi. La veritat és que si aquest pacte hagués arribat a bon port la nostra llengua hauria fet un gran pas, un pas de gegant. L’osonenca Dolors Feliu quan era presidenta de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) va afirmar que si Catalunya fos independent el català ja seria oficial a Europa. El fet, però, és que no som independents i el català no és oficial a Europa. Faríem bé de lluitar per la nostra llengua ara mateix no fos cas que en un futur no gaire llunyà ens quedem sense llengua i sense independència.
Aquest cop s’ha arribat més lluny que mai, però hem regressat al punt de partida. El PSOE ha jugat les seves cartes, però li ha faltat l’empenta definitiva. El fet que qualsevol acord europeu hagi de ser aprovat per la unanimitat dels 27 estats europeus ho ha complicat bastant. Per postres, el PP ha mogut peça amb els governs conservadors europeus per impedir-ho. En aquest sentit, el PP català i Dolors Montserrat han estat els abanderats de la lluita contra el reconeixement de la nostra llengua. Us imagineu que algun polític a Espanya votés contra el castellà? Ha estat un lingüicidi, un acte de traïció. Ara bé, aquí qui els ho farà pagar?
Un altre inconvenient és que la sol·licitud afecta a tres llengües: català, basc i gallec. Si un idioma nou ja era difícil, imagineu-vos-en tres. Per què ens hem d’embolicar amb els bascos i gallecs? Qualsevol pot comprendre que cal anar a pams i que el català n’hauria de ser el primer ara mateix i deixar els altres més endavant, oimés quan el president de Galícia diu que hi ha coses més importants. Per què donar aigua a qui no té set?
D’altra banda, no hauríem d’oblidar que el gallec i el portuguès són la mateixa llengua. Voler-les separar és una aberració lingüística i que pot obrir les portes també a una separació del valencià del català. Per tot plegat penso que en qüestions polítiques n’hauríem de dir català/valencià. Una immensa majoria de valencians no volen anomenar català a la seva llengua. Aleshores, posem català/valencià a totes les institucions i ens estalviarem maldecaps innecessaris.
Per si no n’hi hagués prou, el president Puigdemont afirma que ha demanat la presència del gallec a Europa per una qüestió de justícia. Quina ximpleria! Sempre anem amb un llir a la mà. No n’aprendrem mai. Defensem drets no gent que no vol ser defensat. En fi, tot queda penjat. Sembla que només els països conservadors s’oposen al català. Aleshores em pregunto si els vots de Junts per a la presidència de Feijóo a la pròxima legislatura espanyola fossin decisius, els conservadors canviarien d’opinió a Europa? Seria curiós que gràcies al PP n’aconseguíssim l’oficialitat. Per llogar-hi cadires! Coses més bèsties s’han vist en política. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. O el que és el mateix: que el futur no ens impedeixi viure el present, que és el que hi ha en aquests moments.
Ah!, faríem bé d’acabar la migdiada, que ja ha arribat el setembre.
Benvolguts:
Només quatre mots avui, que tinc pressa. Recordo l’Aragonès que feia de President el qual va dir, ara tenim dues disjuntives a veure quines prenem. A) La Sobirania o l’Amnistia. B) Català a Europa o a Madrid. I jo vaig pensar, que més val fer les dues primeres respectives de cada opció. No va fallar! Va agafar les dues altres, que no interessen com ni de broma com les primeres, ergo estic segur doncs que ja les tenia pensades i va fer veure que escollia les dues que va dir ell.
Resum, el català a Madrid no hi fa ni ha de fer res. Perdre el temps. El català a Europa ens dóna un prestigi que ara com ara no tenim. En Jordi Pujol, el President, fa molt de temps digué: Europa no vol més independències. Ara bé, si una nació s´ho proposa tard o d´hora l´hauran d´acceptar. Doncs bé, un servidor que he recorregut la Seca, la Meca i les Valls d´Andorra sempre he vist que cada país lluita mper ells i prou. La meva especialització és Irlanda del Nord, on encara ens escrivim amb persones molt implicades per la independència i reunificació de l´illa. Ja al segle passat em van dir, entre moltíssimes altres coses, nosaltres lluitem per Irlanda i prou. Si hem de pactar amb l´Alemanya nazi com durant la segona guerra mundial no ens tremola el pols, car l´enemic és Anglaterra. Si hem de pactar amb Espanya, pel tema de Gibraltar, hi pactem perquè el nostre enemic continua essent Anglaterra. Vosaltres, catalans, entenc que pacteu amb tot el món, menys amb França i Espanya que són les vostres colonitzadores, però entendríem que pactéssiu amb Anglaterra, malgrat que no ens agradés a nosaltres, perquè a vosaltres no és el vostre enemic. Una lliçó que tot i que ja la sabia, me la van recordar clarament i encara viu el company amb qui hi vaig anar i era el que traduïa l´anglès que jo no entenia.
De manera que en Puigdemont, no té una visió de la nació catalana si vol que català, basc i gallec entrin a Europa. Catalunya ha de lluitar pel català i ser una nació lliure. O és que potser alguna nació del món lliure ha lluitat mai per Catalunya i/o la seva llengua? Encara no sap com funciona el món? Però com hem de ser lliures amb uns dirigents que no han estat a l´alçada i encara no hi continuen estant. El millor per Catalunya és que haguessin plegat d´una vegada i fer bo allò que a Amèrica només és permés 8 anys per dedicar-se a la política i prou. Al segle XX tindria un passi perquè el franquisme ho deixà tot trinxat, però a partir de l´any 2000, 8 anys i prou. Això de viure sense treballar i haver-t´ho de guanyar cada dia, es veu que els costa molt d´acceptar. Mireu sóc de l´Hospitalet, i des dels 18 anys la Núria Marín ha viscut sense treballar. Es va afiliar al Pose-Gal, i ha estat regidora del poble, alcaldessa, presidenta Diputació, Delegada del Gobierno de la Generalidad a Madrid, etc. Això no pot ser. Pesa el doble de quan va començar: els dinars de franc que paga el poble són suculents. Ah? Que són dinars de treball? Espanya no té remei. Que es permeti persones està a la poltrona tota una vida és un insult a Catalunya i fins i tot a la democràcia. On s´és vist això? Doncs el català a Europa? Ah! Sí, doncs tal dia farà un any.