Títol: La ciutat dels nens
Autor: Teresa Roig Omedes (Igualada, 1975)
Editorial: Navona
Any: 2023
Pàgines: 312
Llengua: català
Preu: 22,00 €
Sinopsi:El 1951, en ple franquisme, s’inaugurava La Ciudad de los Muchachos, un hogar de aprendizaje al bosc de Collserola per a nens orfes i sense recursos. Però el que es venia com a una institució exemplar, rèplica d’un projecte innovador, va esdevenir un infern per a molts dels que hi van viure. L’Emilio i en Carlos entre ells. Allà van perdre molt més que la innocència, i encara avui en pateixen les conseqüències en secret. Almenys, fins que aquestes comencen a afectar directament sobre aquells que més estimen. En quina mena de persona es converteix un infant que, quan més necessita afecte i atenció, només rep crits, càstigs i menyspreus?
Aquesta és una història de resiliència; sobre les llums i les ombres pròpies i alienes. Una crítica al sistema educatiu del franquisme, basat en l’adoctrinament i la imposició inqüestionable de l’autoritat. Una novel·la que demostra que la compassió és la forma d’amor més important que hi ha.
Crítica literària (Núria Martínez): Que la nostra història té episodis molt foscos, d’una duresa i crueltat fora de tota mida, és quelcom que sabem (vulguem o no). Que durant el franquisme aquests episodies estaven a l’ordre del dia, que després s’han tapat i maquillat, també és un fet. I que si a més a més parlem dels éssers humans més indefensos, els nens, la cosa pren unes dimensions pantagruèliques, no se’ns escapa a ningú (o quasi a ningú).
Teresa Roig ens porta un relat d’uns fets succeïts en un dels orfenats de Barcelona: La ciutat dels nens, que estava situat a la serra de Collserola. Una institució que neix el 1951 com a centre de reeducació i on van a parar tots els infants orfes o de famílies sense recursos, per no parlar dels nens abandonats pels seus familiars amb recursos, però poques ganes de fer-se’n càrrec, ja que no eren més que una nosa.
L’autora centra el relat en les vivències dels germans Gascón, l’Emilio i el Carlos. És la història de la lluita i la resiliència del gran, Emilio; i del conformisme i l’abnegació del petit Carlos. Uns nens educats des de l’adoctrinament del règim i la religió. Uns nens que són desposseïts de tot el que tenien i abandonats a la seva sort.
Veurem a un Emilio ja adult i com és la relació que té especialment amb el seu fill, Carlos, com el tiet de qui mai ha sentit parlar, i el seu net, en Jan. Com la seva (mala) educació marca la seva figura com a pare.
De nen no amb prou feines va conèixer que era l’amor d’uns pares, la mare va morir massa d’hora i el pare, absolutament autoritari i afí al règim, els va abandonar dies després de perdre-la. Els càstigs, la violència física, el menyspreu i els abusos, son tot el que aquests petits van conèixer. Quan més necessitats d’amor i afecte estaven, el que van obtenir va ser tot el contrari.
En quina mena d’adults es pot convertir aquesta quitxalla? Més, quan la majoria d’ells havia normalitzat aquest tracte vexatori cap a ells.
