Títol: Eixavuiros
Autor: Irene Solanich Sanglas (Camprodon, 1990)
Editorial: Edicions Xandri
Any: 2023
Pàgines: 132
Llengua: català
Preu: 18,00 €
Sinopsi: En alguns territoris de parla catalana, un eixavuiro és un esternut, en definitiva, un pessigolleig al nas que provoca una expiració d’aire sobtada, a vegades, fins i tot, violenta. Una mica com els relats que trobaràs en aquest recull que ara sostens entre les mans. Aquests escrits són fruit de l’espontaneïtat que el poc temps de la vida quotidiana ens deixa. Neixen d’un pessigolleig i surten sense planificació, de manera sobtada i, a vegades, fins i tot, violenta. No tenen cap més objectiu que fer-m’ho passar bé a mi escrivint i a tu llegint. N’hi ha de divertits, de foscos, d’angoixants, d’entranyables i de desconcertants. El que sí que he detectat, ara posant-los tots junts, és que tenen una cosa en comú: a tots s’hi comet un crim.
Crítica literària (Núria Martínez): Quan la Irene em va parlar per primera vegada del seu recull, reconec que si ella no m’haguera explicat que era un eixavuiro l’hi hauria hagut de preguntar. I és que és una paraula que es fa servir, principalment a Osona, per referir-se als esternuts. Per molt que fa més de vint anys que hi visc, a Osona, no deixo de ser de Barcelona. Que hi farem!
M’endinso al recull amb ganes de veure aquests dotze relats, que segons paraules de la seva autora no deixen de ser com un eixavuiro: curts i intensos. Només puc que donar-li la raó. Ah! I no ens oblidem, a tots els relats apareix un crim. Dit això, puntualitzo que no, no ens trobem davant un recull criminal, si bé és cert que d’una manera o altra, d’un tipus o d’un altre (n’hi ha de moltes classes de crims), a tots ells se’n comet un.
La Irene explica que no ha sigut quelcom buscat ni volgut que en tots els relats apareix un crim, tot i que a vegades matar, assassinar o cometre crims en paper és l’única manera que tenim per alliberar-nos (això ho dic jo, encara que crec que ella ho subscriuria). El que sí que ens diu l’autora és que el crim li ha servit per poder fer quelcom tan necessari com és la denúncia social.
He rigut, somrigut, enfadat una mica, esgarrifat… tot depenent del relat que llegia, però tots ells han tingut un nexe comú: m’han fet gaudir de la lectura. Són relats molt diferents, n’hi ha de foscos, de divertits, íntims, profunds, desconcertants…
