Taradell és de lletres o de ciències?

Darrerament no tinc ganes d’escriure. Potser és un mal inici, però és la que m’ha sortit i ara ja no sé com revertir-ho.

Darrerament no tinc ganes d’escriure… i tampoc de llegir. De fet, no sé si és que l’assaboreixo massa o que no m’entra, però porto massa temps mastegant la lectura del Guilleries d’en Ferran Garcia, un western mandalorià que s’ubica en un Taradell que no sé si és massa fidel a la història d’aquests verals.

Darrerament només treballo i faig obligacions, que vindria a ser el mateix, dic jo, però ho dic per separat per mirar si escrivint em tornen les ganes d’escriure. I així va passant la vida com les vaques a munyir en aquests fòtils que ens fan preveure el robòtic esdevenir d’aquest món tan real.

Darrerament, ha tornat la crida per a participar en aquesta bella tradició que és l’Abril Poètic. I aquí, hasta m’he animat a escriure quatre ratlles curtes, com deia que feia aquell poeta de Sinera que es feia dir Salvador Espriu. I és que jo sempre ho he dit, si escric, escric ratlles curtes, tot i que ara sembla que aquesta expressió faci més referència a tuits, watsaps i telegrames d’aquests que se’ns han anat fent tan habituals en pantalles i pantalletes d’arreu i d’aquí al costat.

Avui, si l’enyorat Espinàs comencés la seva dèria cultural, segur, però ben segur que seria youtuber, tiktoker o influencer, vetllant sempre per l’ús comú del català de la manera més actual. I aquesta reflexió, encara que no ho sembli, també és molt taradallenca, si més no d’origen, ja que deriva d’un escrit recent d’en Ramon periodista en aquest mateix mitjà.

Taradell és de lletres, ja ho aneu veient. I ho és gràcies a la Biblioteca, als seus capellans (Vilacís, Baucells, Pladevall, …), a molta gent que escriu, teatreja, i molt més, als seus mitjans locals i a molta altra gent que, d’aquesta vila, en fa cultura i escultura. Escultura que parla sense lletres i que potser ens diu que Taradell no és només de lletres, ja que sap de mesures, recerques i molt més.

Taradell, poble d’oficis potser, que és aquella manera que alguns tenen de dir que algú sap fer quelcom –aquest té ofici–, però que, per d’altres, es desfici a menystenir, ja que l’ofici és treball manual i ara això de les mans no es porta que tot són fòtils digitals i caps cots a llaor de pantalletes que albiren un futur sense oficis i potser sense lletres.

Mentrestant, via fora!, i a gaudir d’Abrils Poètics, solsticis i misteris que mantenen el caliuet d’una llengua menyspreada per aquells que dels oficis, no en volen saber res.