Títol: El somriure dels guepards
Autor: Sebastià Bennasar (Palma, 1976)
Editorial: Crims.cat
Any: 2022
Pàgines: 174
Llengua: català
Preu: 18,00 €
Sinopsi: Gener del 2022. Amb Catalunya en plena onada de fred, en Pascal Neige ha d’esbrinar qui ha matat en Michel Aubriot, un dels darrers supervivents de la màfia lionesa que dirigia el seu pare i que ara lidera ell amb les seves germanes i el seu amant. A la vegada, ha de controlar que tothom que conrea marihuana al país pagui el seu tribut. A en Pascal l’espera una setmana de bojos si vol continuar mantenint el somriure dels guepards.
Després d’El país dels crepuscles, On mai no creix l’herba i L’imperi dels lleons (guanyadora del premi València Negra a la millor novel·la negra en català), Sebastià Bennasar torna a la col·lecció «crims.cat» i ens ofereix una nova història de la família Neige i la seva banda criminal. Una novel·la addictiva, violenta, sexual, que aconsegueix barrejar amb eficàcia la brutalitat de sèries com Gangs of London amb la millor tradició literària del gènere negre a casa nostra.
Crítica literària (Núria Martínez): Sebastià Bennasar situa l’obra a la més rabiosa actualitat, es publica al gener d’aquest any i els fets transcorren durant una setmana d’aquest mateix mes. Ens trobem amb una Catalunya que pateix una onada de fred siberià (de fet segons quins dies ha fet un fred de mil dimonis) i amb un Barça que … Bé deixem-ho estar (aquí no ha estat tan visionari com amb el temps).
En Pascal s’enfronta a un dels pitjors moments de la banda. Han atacat la seva línia dura, han matat a en Michel Aubriot, un dels supervivents de la màfia lionesa que dirigia en Jean Neige i que ara lidera ell amb les seves germanes i el seu amant. No patiu, no avanço res que no digui la contraportada del llibre.
En retrobo amb l’estil directe, sense pal·liatius i un xic irreverent, que tant m’agrada, de l’autor. On les imatges impactants, que queden gravades a la retina del lector, tornen a tenir el protagonisme; on la ironia fina esquitxa tota l’obra; una trama sanguinària des de l’inici fins al final; un ritme ràpid que no et deixa respir, que obliga a continuar endavant perquè tens tantes ganes com en Pascal de saber qui és el mal nascut que s’ha carregat a en Michael.
Bennasar continua fidel al seu estil i, com a la majoria de les seves novel·les, no se’n pot estar de parlar-nos de literatura i de llibres: crítica sobre les vendes de llibres a casa nostra, on sembla que tot allò que és forà triomfa i es valora més que la literatura feta al país. Citació de llibres i d’autors, i la vinculació del clan amb el món de la cultura, que ja vàrem poder veure al primer llibre.
La crítica social, com a tota bona novel·la negra també està molt present: policies corruptes; tràfic de drogues, prostitució; l’apogeu de l’extrema dreta al poder; blanqueig de capital…
Tot i que les dues novel·les ens parlen del clan lionès dels Neige, es poden llegir per separat, de fet en Sebastià diu que aquesta és un spin off de la primera, jo recomano la lectura de totes dues.
