Torna la Diada, torna l’ANC al carrer: no tenim ni líders ni partits

Un cop passada la pandèmia torna la Diada al carrer amb l’ANC com a protagonista principal.

Com cada any, com sempre. La pandèmia ens ha fet molt de mal, perquè la veu del poble gairebé no s’ha pogut fer sentir a la via pública. Quasi tot protagonisme l’han monopolitzat els polítics. Tanmateix, tot i tenir el 52% dels vots independentistes els han malbaratat i col·loquen el país en un neoautonomisme ben perillós. De la mateixa manera que deixar el futur d’un país només en mans dels militars no seria una bona solució tampoc no ho seria deixar-ho només en mans dels polítics. El protagonista ha de ser novament el poble, sense falses demagògies. D’aquí ve que l’eslògan de la manifestació central de la Diada a Barcelona és: “Tornem-hi per vèncer: Independència”. I enguany la samarreta de la Diada és de color negre. No hi podia haver un color més escaient donada la situació, si bé en aquest cas significa resistència.

El principal problema de l’independentisme a Catalunya és que no hi ha cap partit que sigui capaç de dur-la a la pràctica. Ni tampoc tenim líders que engresquin el personal. Però abans d’endinsar-nos en la crítica faríem bé de tenir present també les nostres fortaleses. Per exemple: l’ANC és l’entitat amb més poder de convocatòria de tot l’Estat i d’Europa. Òmnium Cultural té més de 190.000 associats, uns milers més que el Barça. I el Consell per la República compta amb més de 102.000 socis.I el català és gairebé l’única llengua sense Estat d’Europa que va fent la viu-viu.  Quines societats tenen un nombre tan gran d’afiliats? Aquest capital humà cal tenir-lo sempre present, perquè tard o d’hora serà decisiu.

Dit els aspectes positius del nostre moviment, que són molts i importants, cal endinsar-se en la crítica dels partits que s’autoanomenen independentistes, especialment els qui formen el govern. Ni ERC ni JUNTS no han complert les promeses de dur el país cap a la independència. S’ha tirat a la paperera el 52% dels vots. Hem entrat en un neoautonomisme. La taula de diàleg és una aixecada de camisa. Un cop més Pedro Sánchez ens ha explicat un sopar de duro. Comprenc que la gent que era a la presó hagi lluitat pels indults a canvi de renunciar a la independència unilateral. És molt humà, però gens bo per al país. Com deia Espriu,”un home pot morir per un poble, però no un poble per un home”. En aquest sentit la posició d’ERC és de submissió. Mentrestant, continua la repressió. Més de 4.200 persones afectades. Ja han begut oli!

Tampoc JxCAT ha fet gran cosa amb el mantra de la desobediència, que no es veu per enlloc. Per postres tenen l’embolic judicial de Laura Borràs, la presidenta del Parlament. Jo no sé pas si és culpable de corrupció, però sí que sé que una populista que maltracta a qui gosa contradir-la. Un ego desmesurat. Mala peça al teler. Seria una sorpresa que no continués al Govern. Sempre cal anar junts…per les cadires.

I tot i que no forma part del govern tampoc vull deixar passar per alt el paper de la CUP, el tercer partit indepe. Oposant-se gairebé a tot no s’arriba gaire lluny. Un empresari català em deia que encara que es fessin les coses perfectes la CUP s’oposaria a l’ampliació de l’aeroport del Prat. Això donaria feina a milers de persones, moltes de les quals segur que voten la CUP. Paradoxes de la vida. Que consti que jo també no vull pas que l’aeroport internacional de Barcelona sigui Barajas. Queda dit.

Per tot plegat, la Diada d’aquest any i especialment la manifestació central de Barcelona se’ns presenta una mica emboirada. Qui no té un all té una ceba. Cal tornar a aixecar-se, a demostrar que el poble no es rendeix fàcilment. És el que hi ha. Resistència i constància, la millor recepta als nostres mals. Tornarà a sortir al carrer la gent que vol la independència i que ni està per l’autonomia ni pels embolics dels polítics. Cal esperar també millors temps. De moment l’ONU acaba de fer una bona repassada a Espanya per haver violat els drets d’alguns polítics nostres. I qui sap si l’any vinent ja tindrem la sentència europea sobre els exiliats. I si és bona penso que el president Puigdemont encara té molt a dir, ara que fa una tasca de formiga al Parlament Europeu. Comprenc que molta gent no li perdoni el fiasco de l’octubre del 2017. Però hem de mirar endavant. Potser podria agafar de nou el lideratge de l’independentisme, ara  que n’estem tan orfes.

Fa uns dies Alex Salmon, el president d’Escòcia que va organitzar un referèndum d’independència en aquell país, va participar en la Universitat Catalana d’Estiu de Prada del Conflent. Va explicar que les relacions amb els anglesos no són flors ni violes com aquí ens pensem veient la repressió de Madrid. Amb tot, va deixar ben clar als polítics que quan es comença una feina s’ha d’acabar. No es pot deixar a mitges. Entesos! Un avís, doncs, als senyors polítics: qui no vulgui pols que no vagi a l’era…