Títol: Els proscrits de Santa Fe
Autor: Josep Masanés (Barcelona, 1967)
Editorial: Adia Edicions
Any: 2021
Pàgines: 240
Llengua: català
Preu: 18,00 €
Premi: Premi Antoni Vidal Ferrando 2021
Sinopsi: Amb una narrativa acurada, rica, Josep Masanés ens endinsa en un món salvatge i de frontera que ens fa revisar la nostra concepció de la justícia i dels valors que regeixen les nostres vides. Una novel·la singular que revisita un dels paisatges moderns més representats: l’Oest nord-americà.
En paraules de Sebastià Alzamora: «Una novel·la peckinpanniana, contundent, brutal a estones, que no es pot deixar una vegada es comença. Un magnífic premi Antoni Vidal Ferrando».
Crítica literària (Núria Martínez): Si hi ha quelcom que m’agrada quasi tant com llegir, és el cinema. Recordo els matinals de dissabte, amb el pare, on no podia faltar mai una ‘d’indis i vaqueros’ com deia ell. I en el meu imaginari, Jon Wayne era el vaquer per antonomàsia, el bo entre els bons en aquelles pel·lícules de bons i dolents. Que una lectura m’hagi transportat de nou al cinema Galileu un dissabte al matí ( quan que ha plogut des de les hores…) ha estat gratificant. I és que en Josep Masanés a ’Els proscrits de Santa Fe’ ha recreat aquell Far West que tantes bones estones em va fer passar.
Capítols anomenats com els seus personatges, que van encadenant accions trepidants, violència nua i crua i maldat pel plaer de ser dolent. Tal com ha de ser en aquell ambient. Personatges variats, però quasi tots tallats pel mateix patró, als que coneixem més per la seva actitud i les seves accions. Descrits amb quatre pinzellades, no són necessàries gaires més, poc importa si son alt, baixos, rossos, porten o deixen de portar barba; Masanés ens mostra el dur dia a dia d’aquells homes que depenen de la seva força per sobre viure en un entorn hostil i on, lluny d’aquelles pel·lícules que anomenava al principi, no troben escenes més edulcorades on el bo salva l’acció o on els soldats americans acudeixen a salvar el que sembla insalvable (aquell setè de cavalleria que tot ho solucionava!)
M’he retrobat amb la prosa del Josep, tot i que aquest cop el seu estil ha canviat, és més directe, més àgil, tal com requereix l’acció. Les descripcions, ja ho deia abans, són mínimes, aquest cop és un llenguatge quasi cinematogràfic, però sense perdre la riquesa a què ens té acostumats.
