La memòria és una bella companya de viatge vital. La memòria, sovint, té peus i cames i cor i, quan suspira, pulmons i tot.
La memòria pren les vivències i les embolcalla amb algun sentiment i/o emoció que, de tant en tant, se’ns presenta com un regal que ens permet reviure moments passats com si tornéssim a ser-hi.
Ara fa uns dies, una proposta d’un conegut, ara ja amic, em va fer mirar-me els peus, les cames, el cor i els pulmons per treure a relluir alguns d’aquests regals de la memòria.
La proposta, feta en obert pel Facebook aquest tan tafaner, era tan simple com engrescadora: anar a Montserrat caminant des d’un punt força allunyat d’aquest indret.
Fils de memòria de les Matagalls-Montserrat amb el Centre Excursionista, de les Gràcia-Montserrat amb amistats per companyia, de la Romeria del Poblenou quan era molt i molt més jove i, ja posats, el moviment de cames, va desvetllar un univers de bells records de les Rupit-Taradell.
De les Rupit en solteria, de les Rupit preparades des de la Junta del Centre, de les Rupit on portava companyes de feina que, per primer cop, coneixien Taradell i la darrera, la Rupit mai entrenada, que em feu saltar l’ungla del dit gros dels dos peus.
I, eus aquí una d’aquestes coincidències de la vida. I és que, tot baixant del Monestir, vaig llegir que, enguany, la Rupit també s’atura per aquesta pandèmia que ja comencem a reconèixer com a sindèmia, i que serà estudiada de llarg quan passi tot plegat i, crec jo, el món visqui més reposat i conscient que la velocitat, el consum i la sobreproducció dels recursos no són divinitats vàlides per seguir vivint en aquest roc flotant en un raconet perdut de l’univers.
Enyorat ja de Rupit-Taradell, començo a maquinar l’alternativa solitària que la substitueixi.
Una alternativa sense premi sorpresa en arribar, una alternativa que, sortint o arribant a Taradell, m’ompli un jorn de finals de novembre amb el gaudi de l’esforç i el patiment tan propi d’aquestes llargues passejades.
Sigui quin sigui el medicament substitutori, desitgem fermament que, ben aviat, puguem tornar a reviure i gaudir d’aquesta gran passejada, l’organització de la qual, és orgull de vila i porta de reconeixement que, a Taradell, hi ha una caminada espectacular que atrau gent de peus, cames, cor i pulmons ben sans i ferms.
Acabem aquest escrit amb una reparadora abraçada a aquelles i aquells que, posant el cap per davant del cor, han patit la dolorosa experiència de decidir la suspensió de tan màgica i estimada experiència.
