Inici Actualitat Crítica literària: ‘El tallador de canyes’ de Junichirô Tanizaki

Crítica literària: ‘El tallador de canyes’ de Junichirô Tanizaki

0
COMPARTIR

Títol: El tallador de canyes

Autor: Junichirô Tanizaki (Tòquio 1896-1965)

Traducció: Albert Nolla

Editorial: El Cercle de Viena

Any: 2015

Pàgines: 96

Llengua: català

Preu: 14,70 €

Sinopsi: Un desconegut apareix com una ombra entre les canyes en una nit de lluna plena i relata els fets d’una estranya història amorosa, un triangle format per un home que s’enamora d’una vídua jove, d’una bellesa que recorda la de les dames de l’antigor, però es casa amb la seva germana per tal de mantenir-se a prop de la dona que l’ha fascinat.

Tanmateix, els rumors no triguen a irrompre grollerament en el delicat equilibri d’aquesta relació a tres bandes, que és també l’última flama d’una esplendorosa civilització que està a punt d’apagar-se del tot.

Crítica literària (Núria Martínez): ‘El tallador de canyes‘ és una obra d’una bellesa extraordinària. Una posa poètica que rarament trobem i encara menys en una novel·la tan curta com aquesta. Malgrat la seva brevetat, només té noranta pàgines, en ella trobem dues històries clarament diferenciades i podríem dir que la primera actua com a introducció de la segona.

Una tarda de setembre, el narrador emprèn un viatge en tren fins a un paratge que li és desconegut i on temps enrere si aixecava el palau d’un emperador destronat. Al llarg d’aquest viatge ens adonem que és un home il·lustrat i un xic obsessionat amb la refinada vida de la cort nipona. Aquesta és la conseqüència natural de la inclinació d’una ànima sensible cap a una existència dedicada tant a la serena contemplació de la bellesa de la natura, com a l’assossegada reflexió que aquesta provoca.

El narrador se’ns presenta com un home singular en una societat que cada cop s’occidentalitza més. Ell decideix quedar-se en un illot al mig d’un riu contemplant la lluna plena de tardor i recitant versos antics, mentre que la resta de mortals fan servir el
transbordador per anar d’una riba a l’altre del riu, sense parar més atenció a la lluna ni a res. Però no estarà sol en aquesta illa, un altre home s’unirà a ell. I allà entre les canyes i sota l’aixopluc de la lluna plena li explicarà una història d’amor.

No és una història d’amor qualsevol, ni tan sols explicada a l’atzar. És una narració d’una bellesa exquisida on l’amor i la crueltat s’entrecreuen amb una delicadesa magnífica. És la crònica sentimental dels pares i la tieta de l’home amb qui es troba el narrador. És la crònica fefaent de com l’amor pot arribar a ser cruel a força de la seva intensitat. L’egoisme i l’altruisme es barregen de tal manera que no sabem on comença un i acaba l’altre.

Tota la narració té una senzillesa i una precisió en les descripcions de llocs i fets, que són aclaparadores. Clar exemple de què moltes vegades són les paraules no escrites les que fan torbadora una història.

VALORACIÓ GLOBAL
Puntuació
COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments