Inici Actualitat Crítica literària: ‘A dalt tot està tranquil’ de Gerbrand Bakker

Crítica literària: ‘A dalt tot està tranquil’ de Gerbrand Bakker

0
COMPARTIR

Títol: A dalt tot està tranquil

Autora: Gerbrand Bakker (Wieringerwaard, Països Baixos, 1962)

Traducció: Maria Rosich

Editorial: Raig Verd editorial

Any: 2012

Pàgines: 272

Llengua: català

Preu: 20 €

Sinopsi:  En Helmer és un granger que, amb cinquanta-cinc anys i una vida marcada per la solitud, està a punt de prendre les regnes de la seva vida.

Gerbrand Bakker ens envolta dels pensaments d’un protagonista que tracta d’entendre el seu propi aïllament, i ho fa a través d’un llenguatge directe que ens diverteix, ens emociona i ens porta a preguntar-nos el perquè de les nostres pròpies decisions. Els constants viatges entre el passat i el present ens fan partícips d’una història que podria haver estat diferent.

Crítica literària (Núria Martínez): Tot i que és la darrera obra de Gerbrand Bakker que he llegit, simultàniament amb ‘Juny‘, és la primera obra que va editar, amb gran encert, Raig Verd. Novel·la que va guanyar el premi Impac (2010) i llibreter (2012) i amb la que vaig tenir el gust i plaer de participar en un club de lectura a la Fira Indilletres on hi havia l’autor. Crec que ja ho vaig mencionar a la ressenya de ‘Juny‘, però no puc per més que repetir-ho: escoltar a en Bakker va ser fabulós, una d’aquelles experiències que m’acompanyaran tota la vida; i és que l’autor neerlandès, llibre darrere llibre (tots editats a Raig Verd i deliciosament traduïts per la Maria Rosich) s’ha guanyat ser un dels meus autors de capçalera. La seva prosa continguda, neta, brillant és simplement encisadora.

A dalt tot està tranquil‘ és una novel·la intimista que ens revoca el paisatge, escenari dels fets: tranquil·la, sòbria i plana —no hi ha girs inesperats ni sobresalts per això dic que és plana, no pas per avorrida no confonguem— que té moments d’un verd intens com els prats que envolten la granja o moments grisos com els núvols que es reflecteixen sobre l’aigua i alguns moments alliberadors com el blau del cel. Ja veieu que la descripció és força plàstica, com la novel·la. La seva descripció dels ocells, els arbres, els animals de la granja o l’entorn ens evoquen a una pintura o una fotografia, ens permeten visualitzar-los i passejar-nos per ells.

Bakker ens explica la vida d’un introvertit Helmer van Wonderen qui als seus cinquanta anys viu sol, amb el seu pare, a una granja. La seva existència està caracteritzada per la seva immobilitat carregada de circumstàncies; tot allò que donava sentit a la seva vida ha desaparegut: el seu germà bessó que va morir ofegat; la mare, també morta; els seus estudis a Amsterdam, que va haver d’abandonar per fer-se càrrec de la granja; el mosso de la granja amb qui mantenia una molt bona relació i que va ser acomiadat pel seu pare… Ara només li queda el pare, amb qui manté una peculiar relació d’amor-odi, qui ja està a la recta final de la seva vida. Els contactes que Helmer manté amb el món exterior a la granja són mínims i es redueixen a la seva veïna, l’Ada, i els seus fills, en Teun i en Ronald, o a la gent que per qüestions de feina, lleters o tractants de bestiar, passen per la granja. Amb l’agreujant que res del que hi ha a la granja, amb excepció de dos ases, és seu. Helmer es passa la vida, literalment, amagant el cap sota les vaques. A tot aquest aïllament que acabo de descriure hi contribueix de manera notòria la seva homosexualitat reprimida.

Però per descomptat que en Helmer té el desig de tenir un vincle més estret i actiu amb el món, que no se sent còmoda amb la seva existència tan solitària, però no sap com gestionar-ho. I comença per fer canvis a la granja, el primer i més important és el que ens indica la primera frase del llibre: “he pujat el pare a dalt” , i juntament amb el pare puja el record de tots aquells que són morts i que fins aleshores han dominat la seva vida. A dalt tot està tranquil, només hi ha els morts i el pare moribund, mentre que a baix hi ha la vida, hi és ell.

Tot i l’estil pausat, Bakker toca os quan ens evoca l’atmosfera, és un geni fent-jo en totes les seves novel·les, de solitud i anhel, el seu estil és sense cap mena de dubte el més indicat per representar aquesta solitud que amara tota la història. I és que en definitiva l’autor ens parla de les possibilitats i les impossibilitats que tenint d’agafar el control de la nostra pròpia vida, els esculls, que per molt que ho semblin mai són  insalvables; de la soledat; de l’abandó; de relacions familiars, d’amistat o veïnatge; dels fantasmes del passat que acostumen a tornar una vegada i un altra; d’absències que són presències i presències que tant de bo fossin absències; del pas del temps… en definitiva de tot allò que ens depara la vida.

VALORACIÓ GLOBAL
Puntuació
COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica