Inici Actualitat Crítica literària: ‘Lolo, les llàgrimes del vi’ de Carme Ripoll

Crítica literària: ‘Lolo, les llàgrimes del vi’ de Carme Ripoll

0
COMPARTIR

Títol: Lolo, les llàgrimes del vi

Autora: Carme Ripoll (Barcelona, 1945)

Editorial: Obrador editorial

Any: 2019

Pàgines: 264

Llengua: català

Preu: 18 €

Sinopsi: El passat de Lolo és el de moltes dones. Dones que busquen respostes a preguntes que durant anys, han arrosegat com lloses. El present de Lolo també és el de moltes dones que han decidit reivindicar el seu lloc i tornar al origens per poder seguir endavant.

Crítica literària (Núria Martínez): Lolo: les llàgrimes del vi‘ és la tercera novel·la de la Carme Ripoll, ve precedida per ‘Jura’m que no ho diràs a ningú’ i ‘Temps de confitures‘; la Carme és però
també l’autora del meravellós conte infantil ‘M’agraden les paraules‘ i ha col·laborat en el recull ‘A l’ombra del Decameró‘.

Dona inquieta on n’hi hagi, és una de les fundadores de l’Obrador d’històries, una associació de difusió cultural sense ànim de lucre i últimament s’ha llençat al món editorial amb Obrador editorial, on ella mateixa ha publicat el seu conte infantil i la novel·la de la qual avui us parlaré.

El primer que em va cridar l’atenció és que, tot i ser una obra de ficció, els fets que ens explica estan inspirats en unes confidències que li van fer a l’autora, és a dir en fets reals
degudament canviats i deformats perquè siguin pura invenció. Només el nom de dos periodistes, que van denunciar els successos a la revista Interviu l’any 1982, seran els reals i els que fets són de tal transcendència que en aquest punt valia la pena donar versemblança al relat.

Per vici, al començar la lectura en miro l’índex, si és que n’hi ha. I aquí vaig trobar l’altra cosa que em va cridar poderosament l’atenció: cada capítol porta el nom d’un autor i la seva obra, de la qual trobarem un petit fragment a l’inici de cada apartat.
Lolo: les llàgrimes del vi‘ ens parla d’un dels episodis més foscos i sòrdids de la nostra història recent: el robatori i posterior venda de nadons portat a terme per monges, amb la complicitat de doctors, infermeres i clíniques. Fets que moltes vegades han quedat en no res tot i les denuncies i dels que avui en dia, dissortadament, encara en sentim a parlar perquè encara hi ha pares que busquen als seus fills i fills que cerquen els pares biològics, dels que van ser separats amb males arts i mentides. El més comú d’aquests enganys era dir a la mare, normalment noies solteres, que el seu nadó havia mort.

Tant la Lolo, Dolors, com la seva amiga Arantxa són dues de les noies que van passar per aquests internats o convents, on es recloïen les mares solteres fins al moment de donar a llum, i van ser separades dels seus fills. Arantxa ja volia donar el nen en
adopció però Lolo, no.

Carme Ripoll ens porta un relat en primera persona, en la veu de Lolo, a cavall entre França, Barcelona i el Penedès, en el qual, la narradora, ens explica la seva vida actual, els seus plans de futur i a base de salts en el temps, molt ben administrats i
col·locats, el seu trist passat. Una vida dura, no excepte de dolor i entrebancs, sempre estretament lligada a la de l’Arantxa que és com una germana per a ella.

Sabrem de la seva família: pares, tiets, cosins… així com de la família política, la del seu difunt marit, Philippe, que van ser qui les van acollir a la seva arribada a França i que per la Lolo sempre van ser com uns segons pares. En el present, Lolo, és una etnòloga de prestigi que reivindica el seu lloc en un nom dominat pels homes. En el seu retorn a casa seva es trobarà amb antic amics i també, com no podia ser d’altra manera, amb els seus fantasmes del passat, aquells que sempre han estat molt presents.

Lolo: les llàgrimes del vi‘ ens parla essencialment de sentiments: amor, odio, venjança, rancúnia, dolor… I de relacions personals: familiars, d’amistat, de feina, de parella, d’enemistat… És el retrat del dolor d’una mare al saber que pot haver estat víctima d’un engany, de percebre que poden haver-li arravatat allò que ella més estimava, que va ser víctima d’una traïció, de la pitjor de les mentides. I, per a mi, el gran encert de l’autora és que ens fa aquest relat tan dur, des de la serenor, l’acceptació dels fets que van succeint-se, de la maduresa dels anys i els esdeveniments viscuts per part de la protagonista. No és un relat estrident, ni sòrdid, ans al contrari.

El llenguatge de la Carme, és planer, directe, net, amb les descripcions necessàries, acurades, ni massa llargues ni massa curtes; amb uns personatges ben perfilats, als que t’enganxes, en especial a Lolo, de qui vols saber-ho tot.

Si he de trobar-hi un ‘però’, aquest seria que em falta ràbia. Hi ha escenes on la protagonista hauria de treure les ungles i esgarrapar amb força, mostrar la seva colera, la seva indignació d’una manera molt més dràstica de la que ho fa.

VALORACIÓ GLOBAL
Puntuació
COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica