Inici Actualitat Crítica literària: ‘El destí il·luminat’ de Pep Toni Bauçà

Crítica literària: ‘El destí il·luminat’ de Pep Toni Bauçà

0
COMPARTIR

Títol: El destí il·luminat

Autora: Pep Toni Bauçà (Campos, 1974)

Editorial: Documenta Balear

Any: 2013

Pàgines: 188

Llengua: català

Preu: 16 €

Sinopsi: La vida d’en Martí s’esfondra de cop quan perd el fill en unes circumstàncies tràgiques de les quals se sent culpable. L’única sortida que hi veu és deixar-ho tot i allunyar-se una temporada al més lluny possible per treure’s els mals pensaments del cap i poder continuar endavant. Aquest refugi el troba en una plataforma petroliera, enmig de l’oceà Atlàntic. Però el lloc que s’havia de convertir en refugi, aviat esdevé el pitjor malson d’una nit en què el cel s’il·lumina i un artefacte desconegut cau a la mar. De llavors ençà, aparicions misterioses, desaparicions, morts inexplicables, visions espectrals i canvis de clima radicals se succeeixen a la plataforma.

Crítica literària (Núria Martínez):

Hi ha llibres que arriben quan han d’arribar. En el moment que estàs preparat per llegir-los i gaudir-los, i això és el que a mi m’ha passat amb ‘El destí il·luminat‘. Vaig arribar al llibre i a l’autor, a qui encara no tenia el gust de conèixer, a través d’una bona amiga; les seves paraules sobre la novel·la de Toni Pep Bauçà van despertar la meva curiositat i al cap de pocs dies ja la tenia a casa.

El destí il·luminat‘ arranca amb un començament impactant on ens explica —no desvelo res que no posi la contraportada del llibre— l’accident de cotxe on perd la vida en Sergi, el fill d’en Martí i na Marta. Són només cinc pàgines, però en elles l’autor
aconsegueix encongir el cor del lector, que noti com se li recargola l’estómac i se li talla la respiració, sensacions tan brutals que hom pot pensar que conviden abandonar la lectura, ans al contrari, desperten la curiositat i empenyen a seguir endavant fins al final.

Ningú està preparat pel cop que la vida els dóna a en Martí i a na Marta. Creieu-me, ningú, i sé bé de què parlo. Cadascú reacciona davant una adversitat tan bèstia com pot, com sap o com les circumstàncies li permeten. La fugida endavant o tancar-se en el propi dolor i culpabilitat, són dues d’elles —que no tenen per què anar separades— i són tan o tan poc vàlides com qualsevol altra. El dolor punyent que t’envaeix l’ànima pot fer que ens apropem o allunyem de la gent que més ens estima i a qui més estimen. De vegades en aquests casos la soledat és la millor companya i amiga.

L’angoixa per la tristesa dóna, progressivament a mesura que ens endinsem en la trama, pas a un ambient oclusiu que ens ofega. El trànsit està tan ben plantejat i redactat que amb pou feines el lector se n’adona: per una banda el sentiment de tristesa no s’abandona en cap moment i per altra l’ambient ens va embolcallant fins a fer-nos sentir una forta angoixa. Passem de plorar amb el protagonista a sentir la seva por i el seu nerviosisme.

La trama va lliscant suaument, com el llençol de seda, arrossegant-nos delicadament amb ella fins a fer-nos entrar en la foscor de l’infern que suposa sentir-se culpable dels fets més atroços i sentir la fredor de la soledat que comporta aquesta culpabilitat autoimposada. Les descripcions dels sentiments són d’un realisme esfereïdor; els espais, així com el món apocalíptic que l’autor ens mostra, es faran visibles a ulls del lector. El narrador en primera persona, en veu del protagonista, en Martí, ens anirà seduint com el cant de les sirenes, fins a arrossegar-nos al seu particular abisme.

VALORACIÓ GLOBAL
Puntuació
COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica