Inici Actualitat Crítica literària: ‘La mala hierba’ d’Agustín Martínez

Crítica literària: ‘La mala hierba’ d’Agustín Martínez

0
COMPARTIR

Títol: La mala hierba

Autora: Agustín Martínez (Lorca, 1975)

Editorial: Plaza & Janés

Any: 2017

Pàgines: 416

Llengua: castellà

Preu: 17 €

Sinopsi: Després de perdre la feina, Jacobo es veu obligat a començar una nova vida al costat d’Irene, la seva esposa, i Míriam, la filla adolescent, als afores de Portocarrero, un poble al mig del desert d’Almeria on no creix res excepte la mala herba. Mai havia pensat que el temps que passaven allà podia acabar de forma tan dramàtica: uns desconeguts entren al seu mas. Irene és assassinada. Jacobo, ferit, cau en coma.

Tot i això, l’infern només ha començat. Mesos després, quan en Jacobo es desperta, la Guardia Civil li explica els avanços de la investigació. Tenen un culpable. Al responsable que va ordenar el seu assassinat. I no és ningú més que la seva pròpia filla de 14 anys: Míriam.

Crítica literària (Núria Martínez):

Tots sabem que l’adolescència és un dels períodes més complicats i convulsos pel que travessa l’ésser humà. On la rebel·lia és molt més patent que en altres estadis i en el qual, per norma general, els progenitors acostumen a ser els nostres pitjors enemics.

I els pares? Que no faríem pels nostres fills? De veritat quan prenem cert tipus de decisions que a ells no els agrada és per torturar-los o és pensant en el seu benestar? Jo ho tinc clar i vosaltres? Però… com reaccionaríem si ens diuen que la nostra filla ens ha intentat matar? La podríem perdonar? Creuríem en la seva innocència? Complicat, oi?

Doncs aquest és el complicat tret de sortida de ‘La Mala Hierba’ on Jacobo, després de passar dos mesos en coma per culpa d’una brutal agressió que va posar fi a la vida d’Irene, la seva dona, i que quasi acaba amb la seva, és informat per la Guàrdia Civil que la principal sospitosa és Miriam, la seva filla de catorze anys.

‘La Mala hierba’ dista molt de ser una lectura amable i agradable, d’aquelles que no et fan pensar gaire. Ans al contrari. Jo diria que és una lectura asfixiant i claustrofòbica que ens farà pensar i molt. Una novel·la que no dóna ni un instant de treva al lector. Les seves pàgines destil·len por, odi i rancúnia, a parts iguals; sentiments que es trepitgen i se sobreposen els uns als altres, que conviuen, com ho fan la gent del poble de Portocarrero; una trama que ens parla de secrets i de fracassos. Ingredients que provoquen que ens trobem davant d’una història inquietant i pertorbadora, en la que des de l’inici totes les sospiten van en la mateixa direcció.

Encara que Jacobo, Miriam i Nora, l’advocada de la noia, potser destaquen per sobre dels altres personatges, podem dir que ‘La mala hierba’ és una novel·la coral, on tots els habitants d’aquesta petita localitat d’Almeria jugaran el seu paper; sense oblidar-nos
de Potocarrero i el seu desert, que no seran meres localitzacions, sinó que actuaran com dos personatges més.

Agustín Martínez ens dibuixa la realitat de la nostra societat: aquella família benestant que en perdre la feina el cap de família ho perd tot, que ja no remuntarà, que ha de deixar les comoditats a què estan acostumats per anar a viure a un cortijo a un poble de mala mort. Que arrossegaran a la seva filla adolescent a un món sense comoditats, sense mòbil ni ordinador, sense wifi, heretant la roba de la mare o de l’amiga perquè no hi ha diners per comprar-me de nova. Un poble on tothom coneix a tothom, on els secrets i les mentides són els que fan que la convivència pacífica sigui possible. On Irene i Miriam seran vistes com a dues intruses, per enamorar-se, o no, de qui no deuen, de qui ja estan ‘agafats’ per un altra mare i una altra filla.

L’autor es basarà en una sèrie de salts temporals per fer-nos un dibuix molt exacte del fets. Fent servir una sèrie de girs que acabaran per fer-nos dubtar si la culpable és a qui s’apunta des de les primeres pàgines o si pot ser algú altra, obrint-nos camí cap a altres possibles botxins. Jugant a despistar, que NO a enganyar, al lector, fins a portar-lo a la resolució final del cas.

La història dividida en dues parts, cada una d’elles organitzada amb una sèrie de capítols que duran per nom una paraula que es referirà als fets que hi succeeixen, combinarà un narrador omniscient amb capítols escrits en primera persona pels tres personatges més rellevants: Jacobo. Nora i Miriam, que ens ajudaran a conèixer-los una mica més en profunditat; l’autor també es valdrà de converses per whatsapp entre Mirian i els seus amics: Carol i Nestor.

Escrita amb un estil directe, una prosa exempta d’artifici, frases curtes i diàleg abundant, estem davant d’una novel·la que tot manté la intriga des de la primera pàgina, gràcies a la dosificació d’informació fent que a poc a poc totes les peces baixin encaixant sense cap fissura.

L’autor és un mestre creant ambientacions, capaç de transportar-nos fins a Portocarrero, una petita població localitzada en una terra àrida i malalta, on no creix res sa, només els cactus i la mala herba.

A la novel·la també hi trobarem una sèrie de temes subjacents molt interessants, com són: les complicades relacions de parella; la permissivitat d’alguns pares d’avui en dia que veuen com els seus fills es van torçant i són incapaces de redreçar-los, moltes
vegades per pura desídia; els efectes de la crisi en les famílies que han de deixar casa seva i marxar a l’estranger per acabar tornant al seu poble a la mínima de canvi; la manipulació de l’opinió publica per part dels mitjans de comunicació, fent que aquesta prengui partit i faci judicis paral·lels… i sentènciï a una adolescent abans de que sigui jutjada, sense donar-la el benefici del dubte ni tenir en compte la presumpció d’innocència.

VALORACIÓ GLOBAL
Puntuació
COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica