Inici Actualitat Crítica literària: ‘Conduce rápido’ de Diego Ameixierias

Crítica literària: ‘Conduce rápido’ de Diego Ameixierias

0
COMPARTIR

Títol: Conduce rápido

Autora: Diego Ameixieiras (Lausana, 1976)

Editorial: Akal

Any: 2017

Pàgines: 160

Llengua: castellà

Preu: 15 €

Sinopsi: L’Erika ho ha après tot al carrer. Acaba de compilr els vint, però la gent assegura que n’aparenta més. Potser sigui per la mirada, que li porta diversos anys d’avantatge. Fa temps que sobreviu robant als turistes que arriben a la ciutat pensant que allà hi ha enterrat el cadàver d’un apòstol. Una ciutat que és com una gàbia de pedra de la qual cada matí somia deixar enrere.

L’Erika viu amb en Samuel, el seu germà gran, que sembla més petit que ella. Sempre li deu diners. Sempre es fica en embolics. Sempre està somiant amb més força que ella sortir corrents de cas i deixar aquell forat brut i fosc on habita una absència de la qual mai parlen. Però, mentre no arriba aquest dia, els dos se les empesquen per trobar una sortida. A en Samuel se li acudeixen idees estranyes i l’Érika mai li fa cas. Prefereix seguir a la seva, obtenint el que pot per revendre-ho.

Encara que és ert que aquesta vegada sembla que no és la típica bogeria del seu germà després d’una borratxera. En Samuel està convençut que ha arribat l’oportunitat que estava esperant. Un incaut li ha proposat un negoci per aconseguir molta pasta. Quan en Samuel li explica el pla que està tramant per jugar-se-la, l’Erika no s’hi pot negar. És perillós. És difícil. Hi ha massa risc. Però qualsevol cosa és millor que quedar-se asseguda i seguir escupint al cel per aquesta mala sort negra que va heretar de la seva mare.

Crítica literària (Núria Martínez):

Quan no coneixes gens a un autor, però la seva obra et ve recomanada per una persona a qui aprecies i de qui valores molt el seu criteri, no pots dubtar gens ni mica en comprar els seus llibres, l’èxit està assegurat. Això és el que em va passar a mi amb aquesta petita gran joia. Després vaig tenir la gran sort de poder escoltar a l’autor parlar de la seva obra, de conèixer-lo, i si m’hagués quedat un mínim de dubte, s’hagués esvaït del tot.

Diego Ameixeiras ens presenta una novel·la coral, on tots els seus protagonistes, i en són uns quants, tenen el mateix protagonisme. Són gent que es situa un esglaó per sota de l’últim escalafó social. Persones sense res a pedre, ja no els queda res de res, i molt (tot) a guanyar. Personatges que viuen la seva vida com si es tractés d’una timba de cartes, esperant tenir aquella mà amb la que poder guanyar —encara que només sigui una vegada— la partida, però que sempre els toca tirar de farol per poder sobreviure. I ens situa l’acció en una ciutat, Santiago de Compostel·la, de la que tots coneixem la cara amable, la turística, la de les postals i els fulletons propagandístics. I de la que ell
ens mostra l’altra vessant: la menys agradable, els baixos fons, la cara que mai es renta, la que no interessa a ningú, la que no ven.

I així Santiago es converteix en un personatge més, al costat de 10 quilos de droga. 10 kg de cocaïna que Bruno es troba a la platja després d’una tempesta. Bruno buscarà la complicitat de Samuel i la seva germana Erika, —dos germans que es busquen la vida furtant als turistes que es passegen per la ciutat— per vendre la farlopa als mateixos narcos que l’han perdut. Sembla que per una vegada són ells els qui tenen un repoker d’asos, però la vida no sempre és el que sembla i mai està del costat dels perdedors.

L’autor divideix l’obra en cinc parts, que corresponen cada una a un dia de la setmana, de dilluns a divendres. I subdivideix cada part en capítols breus que vénen marcats per les hores en les quals va succeint la trama. Donant agilitat i rapidesa a una lectura que ens té atrapats des de les primeres línies.

VALORACIÓ GLOBAL
Puntuació
COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica