Inici Actualitat Crítica literària: ‘Hotel Lutecia’ d’Empar Fernández

Crítica literària: ‘Hotel Lutecia’ d’Empar Fernández

0
COMPARTIR

Títol: Hotel Lutecia

Autora: Empar Fernández (Barcelona, 1962)

Editorial: Suma Hispánica

Any: 2017

Pàgines: 320

Llengua: castellà

Preu: 16 €

Sinopsi: Abril de 1945. Andreu Ribera, alliberat del camp de concentració de Dachau, només té un propòsit: arribar a París i aconseguir notícies de la Rosa, la seva dona. Allà, a l’hotel Lutecia, la Creu Roja assisteix als deportats i gestiona la informació qua arriba: interminables relacions de morts, de desapareguts i, les més esperades, de supervivents.

Juliol de 1969. L’André, fill de l’Andreu, viatja fins al Poble Sec per buscar respostes. Dels llavis del seu avi Andrés, coneixerà els tèrbols secrets de la família Ribera.

Crítica literària (Núria Martínez):

Hi ha escriptors/es que quan els llegeixes per primera vegada saps que escriguin el que escriguin devoraràs les seves obres irremediablement. Que els seus llibres formaran part dels imprescindibles de la teva biblioteca.

Això és el que em va passar a mi amb Empar Fernández. Des que vaig llegir ‘Maldita Verdad‘, novel·la que tanca la seva trilogia de la culpa, vaig saber que no deixaria passar cap de les seves obres. ‘Hotel Lutecia‘ és, de moment, la tercera que li llegeixo i
en la llista de lectures pendents n’hi ha moltes més.

Escrita amb una prosa càlida, polida, directa, on l’autora utilitza tota la paleta de colors, olors i sensacions i les transmet al lector amb total nitidesa; fent que puguem veure el color de les buguenvíl·lies, els clavells o les roses, olorar la lavanda, el romaní…, i sentir la desolació, el fred (sobretot el fred) i la soledat que senten els protagonistes. Que ens permet passejar pels paisatges descrits, conèixer els llocs —el petit bistrot de la
Blanche, el vestíbul del Lutecia o el Bar Ribera— i mullar-nos amb la mateixa pluja que cala els ossos de l’Andreu.

Una narració que flueix plàcidament, alhora que marca els punts d’inflexió de la trama. Dividida en dues parts separades en el temps, 1945 i 1969. L’autora ens porta als camps de concentració, exactament al de Duchau; als carrers de París, als poblets de la Provença francesa i als carrers del barri del Poble Sec de Barcelona. Ens passeja per la postguerra, la de la II Mundial, de la mà d’Andreu Ribera i per finals dels seixanta de la mà del seu fill, André, i del seu pare Andrés. Tres generacions d’una mateixa família, tres maneres de concebre la vida.

Els personatges que l’Empar ha creat són un dels punts forts de la novel·la, m’atreviria a dir que el més fort. Tots i cada un d’ells són personatges rodons, completament desenvolupats, de llarg recorregut. Persones sense cap tipus d’esper, ancorats en el
desassossec de qui ja no espera res, de qui sap que ho ha perdut tot, i per això s’aferren a la més minsa esperança… sigui quina sigui, per poder tirar endavant i no caure en la desesperació. Persones que han passat una guerra, inclús dues; que saben bé que és la solitud imposada, la por més ferotge, el dolor més punyent en perdre els éssers estimats. Si algú sap de pèrdues, aquest són l’Andreu, la Claudin, la Blanche, en Serafín, en
Jérôme, l’Alain i la Ginesa.

També l’Andrés i l’André. Personatges que acabaran de tancar el cercle, que ens permetran conèixer a l’Andreu amb més profunditat. Protagonistes d’una segona part, més breu i tan necessària com la primera, on coneixerem els secrets més ben amagats de la família Ribera, aquells que varen canviar el destí de tota una família.

VALORACIÓ GLOBAL
Puntuació
COMPARTIR

Deixa un comentari

avatar
  Subscriu-te  
Notifica