Inici Actualitat Crítica de cinema: ‘La pell freda’

Crítica de cinema: ‘La pell freda’

Per

Redacció

28 octubre 2017

Títol: La pell freda

Direcció: Xavier Gens

Guió: Eron Sheean i Jesús Olmo

Intèrprets: David Oakes, Ray Stevneson, Aura Garrido, John Benfield, Iván González i Ben Temple

Fotografia: Daniel Aranyo

Gènere: Terror, Fantàstic

Durada: 101 minuts

Sinopsi: En una illa perduda al mig de l’oceà, dos homes es defensen, nit rere nit, resguardats en un far, del setge d’unes estranyes criatures marines. Sotmesos a la màxima tensió, sense entendre les raons de l’atac, hauran de replantejar-se com enfrontar-se a allò desconegut. Adaptació de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol.

Tràiler:

VALORACIÓ GLOBAL
Argument 7
Direcció 5
Fotografia 8
Banda sonora 6
Valoració El millor: El treball corporal d'Aura Garrido com a Aneris. El pitjor: Que començi amb un plantejament potent que es dilueixi a mesura que avança el metratge. La crítica (Esther Solans): La versió cinematográfica de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol (un èxit en vendes i un referent de la novel·la de ficció catalana) pot no complir amb les expectatives dels amants d’aquesta novel·la (en referència al nivell argumental). No perquè no sigui una bona adaptació, sinó perquè en el guió i/o interpretació es deixa part de l’essència de la història pel camí. És conegut que Albert Sánchez Piñol és antropòleg, i que gràcies a aquesta formació la història (que ens situa en una illa perduda en mig del no res) ens explica quelcom que la humanitat ha viscut repetidament en tota la seva història (i que enmig dels moviments que estem patint últimament està altre cop a l’ordre del dia): la por a allò desconegut, la por a allò diferent, i la guerra acarnissada que sorgeix d’aquesta por. La història ha de servir quasi com un assaig metafòric de com ens movem enmig de la soledat i de com, en realitat, no estem tan lluny d’aquells a qui odiem, i que l’odi neix del no poder o voler entendre i de desconèixer el que estic odiant. Tot i que la pel·lícula a nivell visual atrapa i funciona, queda diluïda la connexió de l’espectador amb els dos protagonistes a mesura que avança la trama. Potser no ajuda el fet que el "triangle relacional" entre els tres protagonistes estava més ben cuidat en el llibre que no en el llargmetratge. L’espectador sí que empatitza amb l’Aneris de Garrido, cuidada al mil·límetre no només per les vuit hores de maquillatge diari per ficar-se en el paper, sinó perquè la seva pell deixa de sentir-se freda i omple de calidesa la història, a través dels seus moviments i i innocència en la constant cerca a través de la curiositat i tendresa. Per tant, diríem que la pel·lícula genera certa sensació d'insatisfacció al quedar-se, com el seu títol diu, freda al no acabar de connectar.	6.5 PUNTUACIÓ GLOBAL