Avui m’ha mossegat un gos. D’aquells cama llargs que diuen que són de raça… Normalment els amos de qualsevol gos insisteixen en dir que no fan res.
És trist dir-ho, però els gossos ens han envaït el pas. Has de mirar per on passes per no ensabatar-te i amb l’ai al cor perquè no et facin caure o, com avui, que et mosseguin.
Sortir a caminar per qualsevol indret fora del poble és un drama. Has de sortir del camí per deixar-los passar, van a una distància de l’amo, que vol dir que no van lligats, i no diguis res, perquè… els estimen tant! Que de sobte tant aviat els estomaquen com se’ls mengen a petons.
Abans els gossos tenien el seu paper de gos. El gos era el company de l’home que anava a llenya, i també alguns petaners que vigilaven alguna casa de pagès i punt. Mai s’havia vist passejar un gos per passejar.
M’agraden tots, tots els animals. Són éssers vius creats per completar l’univers i embellir-lo!
Però, l’abús domèstic del gos amb tots els seus capricis ho trobo excessivament descontrolat i perillós.
La mossegada (sort del jersei gruixut) ha quedat marcada per dos senyals vermells a l’esquena.
Aquest fet que no és ni el primer ni l’últim, es mereix una reflexió.
Marta Molist i Clapera
Taradell, 25 d’octubre del 2016
Tota la raó… et volen venir a llepar o olorar la cama i si els hi aixeques la cama per evitar-ho perquè no et toquin, els amos encara et diuen que no els tiris una cossa, que sinó t’agraden els gossos et quedis a casa… si els amos els hi volen fer petons a la boca (després que hagin llepat qualsevol cosa de terra) és el seu problema, però a l’altra gent que la deixin tranquil·la.
Potser també hauríem de veure-ho tot des d’un altre prisma…. Potser tampoc cal que posem a tots dins el mateix sac, perquè acabem pagant justos per pecadors. Potser que aquest nostre gloriós ajuntament habiliti zones pels animals de companyia que, fins ara s’han gastat calés (els nostres, a la fi) repartint paperets amb un llistat de llocs per portar els gossos inexistents i sense habilitar. Els que tenim gos, perquè ens agraden i perquè vist el que ens envolta preferim més la companyia d’un gos que de certes persones, tenim tot el dret de tenir diverses zones al poble, donat el cens de gossos que hi ha, per portar-los a passejar, etc., però em consta que fa més de dos anys que s’han demanat i, tot i que se’ns han promès, no s’han dut a terme.
També haig de dir que, probablement hi haurà propietàris d’animals de companyia que no sabran comportar-se cívicament, però també hi ha molta gent que no ho fa: motos corrent pel bosc i per camins a tota castanya, caçadors que es líen a trets sense tenir massa en compta la gent que corre sempre pel bosc, gent que tira escombraries, trenquen ampolles de vidre… En fi, que n’hi ha per repartir…
Crec que aquest problema es resoldría si tothom tingués una mica el seu espai i respectés el dels altres.
Jo no vaig tenir la mateixa sort que la Marta…el dia 4/10 jo caminava per la Serra de Taradell i vaig ser atacada per un gos de cama lllarga (galgo) sense que el seu amo pogués aturar-lo.
Va embogir, es tirava sobre meu sense control, fins que va mossegar-me la cama. Tot i portar un texà la queixalada va ser profunda. A dia d’avui encara tinc seqüeles tant físiques com psíquiques. El tractament ha estat llarg: vacunes, cures a diari, antibiòtic, us podeu imaginar la por que tinc d’anar a caminar.
Vaig denunciar-ho a l’Ajuntament. Aquest gos ara està catalogat com a perillós.
Per cert, en cap moment em vaig sentir recolzada per la mestressa del gos, ni al mateix moment ni desprès. Indignada per la poca sensibilitat (si se li pot dir axí) d’aquesta persona.
Montse Buira
Ostres quin greu Marta, espero que no sigui res.
Jo vaig fer la consulta a l’Ajuntament de Taradell i tots els gossos han d’anar lligats, pel centre urbà i fins i tot pel bosc.
En el camí que va al Càmping de la Vall hi ha un gos que vigila una casa (no us puc dir el nom de la casa, no l’he trobat, venint de l’INS Taradell i anant cap el càmping és el primer trencant a la dreta, hi ha una distància considerable des de la casa fins el camí), és un mastí del Pirineu blanc, molt gros, que quan passes al vespre surt a bordar de males maneres fins al camí, i et prohibeix el pas de continuar. M’agradaria avisar el seu propietari que el tingui lligat prop de la seva propietat, però no m’és possible ja que el gos no permet que arribi a casa seva, i el propietari quan sent l’escàndol que fa, tampoc surt a cridar-lo o agafar-lo que seria el correcte.
És una pena que haguem d’escollir els llocs on anem a passejar o caminar, depenent d’ALGUNS incívics propietaris de gossos.
L’educació del propietari i el gos fa que tothom sigui responsable i conseqüent del comportament del seu gos.
Dit això, no puc entendre que la compensació que li dono al meu gos, que m’oferreix conpanya, fidelitat, afecte i agraïment sigui portar-lo lligat tota la seva vida com un beneit. Estem al segle XXI i lo dels esclaus està molt lluny.
Se’ns demana civisme, però nessitem la col·laboració de les entitas públiques i fins ara ens han assignat una paperera i un banc vell i trencat. No demanem gaire més que un llum i per la seguretat de tots una valla de 15 metres i si pot ser una font.
Tenim a Taradell un cens + – de 2.000 gossos. Crec que és un tema a afrontar racionalment i civilitzadament.
Ja fa dies que vaig llegir l’escrit, però no trobava les paraules adequades que no ofenguessin a ningú.
El cas de la Marta no és i ni serà l’únic, ja que avui en dia poca gent entén i respecta la resta de persones que conviuen en la societat. Jo fa anys que he renunciat a anar a caminar i gaudir dels boscos i paisatges que tenim al nostre poble pel mateix fet que la Marta ha escrit aquesta carta.
M’explicaré: Jo tinc fòbia als gossos, una fòbia que tothom diu que és ridícula, que els gossos són el millor amic de l’home i no fan res, que la por l’haig de perdre. Però no és així, perquè aquell que té fòbia a les serps és més normal que el que en té d’un gos o d’una aranya?
En el meu cas jo solia agafar sempre la mateixa ruta amb el meu pare, el camí de la Serra en direcció el castell d’en Boix, però he deixat d’anar a caminar perquè tant el meu pare com jo ens hem cansat de discutir amb la gent que porta els gossos deslligats i que no fan ni el més mínim intent de respectar una petició feta des del respecte i l’educació. Jo he tingut la gran sort de no ser mossegada per un gos primerament perquè el meu pare sempre m’ha protegit quan ha fet falta i segon perquè al final he renunciat a gaudir dels boscos del meu pare, i això no hauria de ser així. Bé, és cert que alguna vegada si que et trobes amb algú que porta el gos deslligat i quan els hi has ben explicat et fan el favor d’agafar el gos i esperar que hagis passat per tornar-lo a deixar lliure, però també és ben cert que això passa una de cada deu vegades.
No vull insistir més en el tema, però sí deixar dit que no a tothom els fa gràcia els gossos, però sí que tothom té dret de poder disfrutar i gaudir del bosc sense pors i discussions, perquè com bé volem tots ser lliures però sempre respectant la llibertat dels altres.
No s’hi pot fer res amb les fòbies. Res a dir. En el nostre grup de gossos sé que som, en general, respectuosos quan la gent els hi té por. A més, sabem que quan els gossos ensumen la por es creixen i hi van directes. És obligació i deure del propietàri tenir cura del seu gos, vigilar quan s’acosta gent i lligar-lo. No pots anar pel bosc amb el gos deslligat sense vigilar perquè l’espai és de tots i TOTHOM tenim dret de gaudir-lo. Tornem al que dèia en el meu altre escrit: Hem de ser respectuosos i compartir el lloc al qual TOTS hi tenim dret.
Un breu comentari, la majoria de persones que els mossega un gos són gent que els hi tenen por. Curiós. A la majoria de ciutats els gossos poden anar sueltos (BCN), pujar al metro, al tren, són admesos a restaurants, hotels …i no passa res. Les fòbies es curen feu teràpia, ho guanyareu en tranquil.litat. Són gossos no lleons.
Que curiós, mai he tingut por al gossos. És ara, desprès de ser mossegada que em faran més respecte. Potser amb el pas del temps em passarà. El meu cas és tot el contrari del que diu en Davd
Fa segles o segles també hi havien molts esclaus. Amb el teu raonament sobre els gossos, és com si diguéssis que hem de tornar a ser esclaus, o que la dona ha de fer el paper de dona o res més. Quina pena