Són temps de sega

Escric aquest apunt un cop comprovat que, d’aquí a set dies farà dos anys que dono la meva opinió al Taradell.com i, mirat des d’ara, dos anys són tota una vida a Internet. Una vida tan llarga com la del record d’un avi que m’ha retornat del passat arran de l’activitat que, fa ben poc, han fet des de l’Ecomusueu del Blat.

Som-hi!

A la Casa Nova del Feu encara no es veuen les primeres llums del dia. La colla de segadors que, aquest any sí que treballen amb els masovers de la casa -fet que no passa sempre-, estan fent la barreja a punt per anar a treballar.

Aquell prefereix moscatell, aquest li posa unes gotes, l’altre un raig d’aiguardent i tots fan les torrades ben fregades amb all i, si hi ha sort, amb alguna vianda.

Si més no això és el que em contava l’altre dia l’antic hereu de la masoveria, mentre amb l’esclopet en una mà i el volant a l’altra m’ensenyava les tres passes del segar:

– Veus -zas! zas! – i a un costat. -zas! zas!- i a un costat. I quan tenien una fila feta amb el volant s’ho acostaven tot, preparaven les garbes i amb el garrot feien el vancí per lligar-les.

– I l’esclopet perquè servia? -li pregunto senyalant-li l’estri de fusta que li cobreix els dits d’una mà.

– Doncs era per protegir-se. Veus… amb el volant tallaven el blat amb dos cops. Un així i l’altre… així. I si trobaven una pedra, el volant els sortia disparat cap a la mà.

L’esclopet parava el cop. Ho veus? Veus com està l’esclopet? Tot ratllat? Doncs, cada ratlla d’aquestes seria un dit menys a la mà.

– Coi! Quin perill, no?

– Sí, sí, Déu n’hi do. I això, a l’estiu, era el pa de cada dia. Per això es començava a treballar de fosc, per no patir el sol, també.

– I quan es llevaven feien la beguda, oi?

– Mira que n’ets de soca! Ja t’he dit que quan es llevaven feien la barreja. La beguda venia molt més tard. De fet, el menjar marcava els temps de la jornada de feina. A veure… A veure com anava? De bon matí, en llevar-se, la barreja. Moscatell amb aiguardent i torrades amb all. Després, cap a les 8 o les 9 del matí, l’esmorzar, un brou ben regat amb vi i un càntir d’aigua amb llonganissa i fuet. Cap a les 10 tocava la beguda del matí. Ho veus! Dos àpats feien abans de la beguda del matí! Quan et tingui ensenyat em deixaràs! Coi, de nano!

– Sí, sí, ja ho veig. Ho tenia mal entès, home!

– I tot i que se’n deia la beguda, no era només de beure que anava la cosa, eh! La beguda consistia en una bona amanida de ceba i tomàquet acompanyada d’un bon vi negre com la terra i, a vegades, algun tall de conill o de bestiar menut. Després s’hi tornaven a posar fins les 12.

– I a les 12, dinaven.

– Nooooo. A les 12 feien el beure del migdia… per passar la calor. El beure era un refresc preparat a casa que es feia amb aigua i mel o llimona espremuda. I una altre cop a fer anar el volant i parar cops amb l’esclopet fins a l’hora de dinar. Un dinar d’escudella i carn d’olla.

– I després ha tornar-hi, no?

– No. Després feien la migdiada, mentre les dones i la canalla preparàvem el cafè, l’anís i el conyac (si n’hi havia, és clar). I després del cafè i el trago, una altra vegada al camp.

– Fins al berenar.

– Sí, més o menys. En deien la beguda de la tarda i, com al matí, eren amanides, però aquestes amb enciams i escaroles i acompanyades de cansalada i magra a dojo. La bota de vi i el càntir d’aigua no hi faltaven, és clar… i ja fins a l’aixecada de l’ase.

– L’aixecada de l’ase? I què és això?

– Era el moment en què es podia donar per acabada la jornada i es començaven a recollir les garbes per fer les garberes. L’aixecada de l’ase era un àpat de porc, també. La matança de l’hivern donava per molt en aquells temps.

– I tot això ho feien els homes, oi?

– Sí, la feina del camp sí. Perquè les dones es passaven el dia a la cuina i traginant, amb la canalla com a única ajuda, el menjar de la casa al camp i altra volta cap a la casa a preparar el proper àpat.

– I després venia el sopar.

– Sí, però de sopar gairebé no en feia ningú i era més un lloc d’esbarjo compartit i de xerrar que una altra cosa.

Eren altres temps, temps de sega, quan els camins eren de terra i pols a l’estiu, xops a la primavera i la tardor i blancs a l’hivern. Ara els camins són grisos tot l’any i durs com la pedra i la gent no treballa el camp d’aquella manera. Car:

“Com espigues inconscients / vagaregen els homes per la vida / fins que el gran segador/ els sega com espigues./ La grana puja al cel / per fer-ne pa diví / com espigues inconscients / els homes ja tenen un destí”

 Mossèn Genís (1874) Tardoral del segador