Una marca dels nous temps és la publicitat, en el sentit de fer-lo públic, de qualsevol acte que pugui semblar d’interès. I ara tot allò relacionat amb la solidaritat ha agafat una embranzida fortíssima, està de moda per la maleïda crisi que estem patint. S’empra la publicitat per remoure consciències i fer-nos adonar de com en som d’altruïstes i generosos, enmig d’aquest món cruel. Tot plegat, com que les causes s’ho valen, ens sembla bé. Però vist des de fora arriba a cansar. I cansa i indigna que segueixin havent-hi aprofitats, en tots els àmbits, mentre gent que es mereix la nostra atenció i ajuda no la reben, ja sigui per incapacitat de demanar-la, ignorància, pudor o orgull mal entès.
En una població com Taradell, 6.212 habitants al padró de 2012, s’hi pot fer molt. Les relacions de veïnatge en una vila ben estructurada com aquesta, són fortes. Hi ha qui les avorreix, qui no hi pot viure. Però quan van maldades, crec que el grup és fonamental per sortir-se’n. Es pot treballar de tu a tu, partint d’un coneixement intens de la realitat de l’altre i contribuïnt a canviar-la. Des dels serveis socials públics o a partir d’organitzacions tan reconegudes com Càritas –encara recordo fa uns anys la novedosa campanya per afavorir activitats extraescolars entre els que no podien pagar-les, perquè ja tenien clar que la pobresa és el factor clau per quedar enrera a l’escola.
La solidaritat ha substituït, en una societat laica, l’antiga caritat cristiana, en el sentit de desitjar i fer el bé al pròxim. Però també s’ha perdut el que em van ensenyar de petita, que la mà esquerra no s’assabenti de què ha fet la dreta. I això que no hem arribat a la frivolització de la beneficiència com en els darrers països on he viscut, tot i que ja n’hi ha mostres. Organitzar tota mena d’àpats, festes luxosíssimes, o ara per Nadal mercats solidaris, és un costum molt arrelat en societats tan desiguals com la mexicana, la nordamericana o la indonèsia. En nom de l’ajuda als desafavorits es munten unes festasses d’ostentació i luxe plenes d’hipocresia social.
Ara que arriba Santa Llúcia desitgem de tot cor que ens conservi no tan sols la vista per detectar allò que falla, sinó també el do de la paraula per agrair la generositat invaluable de tots aquells que sense publicitar-se, calladament, han transformat vides i pobles sencers. Gràcies de tot cor i molt Bon Nadal a tothom!
