La Rupit-Taradell des del més enllà

El tercer cap de setmana de novembre és el de la Rupit – Taradell, una històrica cita excursionista que, vulgues no vulgues, em sento un xic meva. Oi més, després de ser-ne el més menut dels engranatges durant uns pocs anys.

Enguany, tardor vírica obliga, he viscut la Rupit de lluny estant. L’he viscuda amb el neguit de la distància, de les voluntats vedades, de les il·lusions que no es poden materialitzar.

A quarts de cinc, després d’un canvi de bolquers en la intimitat de la llar, la son no torna i em miro el mòbil per passar l’estona. Allà, entre la munió de piulades que rebo, em trobo amb els forasters que dubten si pujar a Taradell o quedar-se a casa. Els que es mullen transmeten il·lusió i trempera. Una trempera que traspua també entre taradellencs que llancen llur participació Twitter enllà.

Després, ja de dia, preparo l’esmorzar de la menuda i em ve salivera de coca amb xocolata a La Riba. No sé per què, però marido els avituallaments de la Rupit amb els àpats que fa la menuda. Tanco els ulls i se m’amunteguen els paisatges. Els obro i, de resquitllentes, busco noves piulades d’una Rupit d’aigua i fang. N’havia viscut alguna com aquesta?

En recordo alguna d’anorac i bambes molles, però no recordo que durés tant com la que estan vivint els 700 i escaig valents que corren o caminant i xalen fent l’esport més sa i vital.

Al vespre ja, amb la menuda adormida en braços, torno al mòbil per enèsima vegada i penso que m’hi trobaré la crònica de la Laia Miralpeix, les piulades d’en Jordi Margenet o les sensacions d’en Manel Alcubierre. Però em trobo amb la sorpresa gràfica que m’aboca un futbolista que, botes penjades, manega la publicació que teniu davant del nas.

Gràcies a tots – participants, organitzadors, col·laboradors, protectors civils, piuladors i gent de bé – per permetre’m viure la marxa que més m’estimo des del bell més enllà de la paternitat compromesa.