La Teresina Puig Peris va morir aquesta setmana a Barcelona. El 15 d’octubre havia complert 105 anys. Des de la Guerra Civil estava estretament lligada a Taradell, on va trobar la seguretat i el menjar que els bombardejos sobre Barcelona li negaven. Molts dels que han travessat la barrera dels 80 la recordaran com l’estraperlista, persona que es dedicava a comprar i vendre productes difícils de trobar en temps de fam i de raccionament.
No hi tenia cap coneixença. Casualment, per una veïna del seu barri del Poble Sec, va anar a parar a Santa Eugènia de Berga i Taradell. Aquí es va traslladar amb els fills Gonzalo i Teresa a can Travessa, al carrer de la Vila, durant els mesos més durs de la guerra a la capital. Després va continuar pujant amb tren i a peu si calia, per bescanviar oli i altres menges per ous i patates que amgava com podia perquè no els hi prenguessin els burots (antic funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles) a Vic o durant el trajecte. Més endavant van passar estius a la Vallmitjana, Pratsavall, a Can Jaumegran i ca la Corona, fins a la torre de la carretera de la Roca el 1971.
Duia Taradell al cor. Li havia salvat els seus éssers més estimats, que hi van trobar amistat i un caliu, malgrat els temps miserables i la mort del marit en plena postguerra. De tothom en tenia un molt bon record i en parlava amb un gran apreci, explicant anècdotes de veïns i coneguts en aquells estius de fonts que rajaven i envelats on es ballava, de tartanes i cotxes de línia.
Forta, alegre i vital, molt bona mare i amorosa iaia, no va deixar de cantar fins al darrer dia, potser pels orígens valencians dels Peris. Els darrers quatre anys no reconeixia als seus, però sí que agraïa als que la cuidaven amb un gran somriure i belles paraules, el bon tracte que li dispensaven. Excel.lent cuinera, fruïa com ningú de les menges que li oferien, i tot ho trobava boníssim. Els que han hagut d’esforçar-se per aconseguir menjar, mai no ho obliden. Descansi en pau.
Cal que tothom deixi testimoni escrit o oral d’aquestes vivències. D’aquí quatre dies hi haurà gent que negarà que això passés, negarà que hi va haver una guerra, negarà que el català estava perseguit i negarà que milers de catalans van morir al front, als camps de concentració espanyols primer i als nazis posteriorment, de misèria i de gana a la llarga i dura postguerra. Pensem que si els que van sobreviure van sortir-se’n, nosaltres també ho farem.
No ho oblidem. Per qué si ho oblidem. també els oblidem a ells, i oblidant-los, es com matar-los dues vegades.
Per cert, aquesta carta es anònima? Qui n’és l’autor o autora.
Maria, bon viatge i gràcies pel teu mestratge.
Gràcies.
Idria.
Hola.
La carta no és anònima però se’ns ha demanat si es podia publicar sense firmar.
Tenint en compte que qui ho signa em mereix tot la confiança i credibilitat, he fet aquesta excepció.
Espero que el meu criteri serveixi als lectors!
Gràcies
Que descansi en Pau la “iaia velleta” com jo la coneixia. No sabia de la seva trajectòria de vida però és un bon exemple a seguir.
La nostra àvia Teresina se’ns ha anat, molt tranquil·la i ben adormida. Durant tot el temps que l’hem tractat, hem tingut la gran oportunitat de conèixer-la en algunes facetes de la seva llarga vida i sempre tenint la convicció que ella possiblement ja no ens coneixia.
Per fer unes breus pinzellades de la seva persona, podríem dir que era un ésser humà extraordinari, una dona molt afectuosa i divertida, amb molta gana, doncs li agradava menjar i beure tot el que se li donava.
Era molt “Cantora”, doncs iniciaves una cançó d’aquells temps i ella la continuava, perquè encara se’n recordava d’algunes estrofes. Li agradava la broma i també riure. Parlava moltíssim i encara que la majoria de les vegades no se l’entenia, demostrava que en el seu temps havia estat una dona molt xerraire.
Nosaltres hem tingut la gran sort de gaudir de la seva companyia durant quatre llargs anys i ens ho hem passat molt bé amb ella, a més era una persona molt agraïda en tot i amb tothom.
Ara només ens queda pensar i desitjar que algun dia, on es trobi, tornar a estar amb ella per poder gaudir dels moments que vam passar tots junts, doncs varen ser també molts. Descansi en pau.
Àvia Teresina, t´estimem molt i no t’oblidarem.
Mª ROSA i MANEL
Era una dona molt xerraire. Quan feia l’estraperlo s’havia fet amiga de la meva iaia perquè esperava el “cotxe de línia” asseguda al banc de “Can Saca” i totes dues la feien “petar”.
La recordo simpàtica i alegre, encara que la vaig tractar poc.
Descansi en pau!