Sempre s’ha dit que la democràcia és el sistema menys dolent, tot i les moltes imperfeccions perquè és a mans dels humans. Res a veure amb una dictadura on no es respecten els drets humans i menys els col·lectius, els dels pobles. Els qui vam viure la dictadura de Franco prou que ho sabem. Per tot plegat cal aprofitar les escletxes que tenim ara com aquest digital TARADELL.COM per dir-hi la nostra opinió en un món en què les llibertats cada cop estan més restringides. Les coses només es valoren quan es perden.
Els partits polítics són essencials per al funcionament de la democràcia. Són instruments nascuts segles passats, però de moment és el sistema més fiables per la participació popular en els assumptes públics. Ara bé, sense un mètode i unes regles per regular-los es poden acabar sent una dictadura d’uns quants. Aquesta reflexió m’ha vingut al cap en analitzar la situació política de Catalunya. I la primera impressió és que els partits ens han segrestat la democràcia. Ja sabem que Catalunya té poc poder econòmic, però llocs com la Generalitat, el Parlament o les Diputacions especialment s’han convertit en una menjadora, en una fàbrica de repartit càrrecs. Més que intentar ocupar algun càrrec per servir el país sembla que passi tot el contrari, és a dir, que els partits s’aprofitin del sistema.
Sempre s’ha dit que el poder corromp i que l’ocasió fa lladre. Per això convé crear les circumstàncies per reduir-lo al màxim. Penso que una de les primeres mesures seria limitar com a màxim dos mandats el temps que un polític por estar en el càrrec i no com passa ara que s’hi poden eternitzar. D’aquesta manera potser persones valuoses amb afany de servir el país podrien presentar-se a les eleccions amb mentalitat de servei i no pas el d’aconseguir una canongia. També Catalunya necessita un nou sistema electoral. Curiosament és l’única comunitat que no el té per culpa de les disputes entre els partits. Ni en això s’han posat d’acord.
Catalunya es regeix pel sistema espanyol basat en les províncies. D’aquesta manera s’aferma l’organització espanyola provincial creada l’any 1833 que tants maldecaps en ha dut i que encara perduren. Que Catalunya no sigui una circumscripció electoral única demostra que hem adoptat la mentalitat espanyola. Les eleccions al Parlament s’haurien de basar en les comarques i/o vegueries. Cada comarca i/o vegueria hauria de tenir com a mínim un diputat d’obediència local i no triat per la direcció dels partits. Cal que els polítics elegits depenguin dels vots aconseguits pel contacte directe amb els seus electors i prou. Països tan centralistes com França prou que ho fan i amb bons resultats.
D’altra banda, els partits actuals s’han convertit en un gremi tancat que es protegeix i que no en deixa pas a de nous. Així veiem com en els debats de televisió, especialment en temps d’eleccions, es prioritzen sempre les intervencions dels partits amb més vots o escons. Si la gent fos democràtica hauria de passar al revés: caldria donar veus principalment a noves iniciatives, a partits que volguessin renovar el sistema.
El que passa ara a Catalunya és una vergonya perquè els partits d’ara són un autèntic tap d’ampolla que n’impedeix una renovació tan necessària com urgent. Com que de la política n’han fet vida no és estrany que s’aferrin al poder. I el país que viu en una emergència nacional en paga un preu molt alt.
Ni han fet la independència ni ningú ho espera. Viuen en una bombolla molt productiva per a les seves butxaques però no per a Catalunya.
Espanya els té ben lligats .Moltes bufes i pocs trons.
En efecte, Sr. Serra. S’hauria de refer de dalt a baix. Recordo que deu fer uns anys, crec que deuria ser el 2021 a les eleccions nacionals s’hi van presentar 15 butlletes, però a la televisió només en van sortir 11. Si hi ha democràcia haurien d’haver sortit els 15, i tots cronometrats el mateix temps perquè tinguessin les mateixes oportunitats. Se’m dirà que potser aquells quatre eren uns arreplegats? És possible que alguns ho fossin però llavors haig de dir que dels 11 que van sortir a la pantalla també n’hi havien 2 o 3 que eren d’arreplegats. I alguns per neutralitzar uns del seu cantó i eren finançats o ajudats per la part contrària. Això a Espanya ho fan molt però com diu molt bé vostè a Catalunya cada cop passa més a causa de la gran espanyolització que patim.
Si hi ha democràcia, vol dir que sempre que hi hagi un mínim exigible haurien de tenir la seva oportunitat. Que són uns trinxeraires? Doncs la gent ja ho veurà i es decartaren sols però l´oportunitat l´han de tenir. Potser amb el temps es van fent més presentables i de més verdes en maduren. Dit això, aquest sí que fa anys que ho he di i escrit. Fins l´any 2000, vaig trobar que Generalitat, alcaldes, regidors, els del Consell comarcal i europa, estiguessin els 20 anys que van de 1980 al 2000 perquè en Franco ho deixà tot tan trinxat que calia refer-ho tot ja que érem sota zero. Ara bé, a partir del segle XXI com Estats Units, com a màxim 8 anys sempre i quan et renovin al cap dels 4 anys. Les excepcions els municipis que siguin menys de 5.000 habitants posem per cas. Hi ha poblets que ningú no ho vol ser i el que ho fa ja els hi està bé. Però llevat de casos molt puntuals, la norma hauria de ser la de 8 anys i anàlogament a totes les entitats com les esportives. Quan un hom és al poder d´una Institució o entitats, per regla general s´agafen vicis i amistats i sense adonar-se´n (parlo de la bona gent, no de l´altra) vas col.laborant amb qui tens més afinitats d´una forma lògica. Un servidor havia treballat en un banc, i era una norma que deprés d´uns quants anys canviessin el director d´agència. Just pel mateix motiu, ja que n´hi havia que sortien el cap de setmana amb alguns clients potents i sempre hi havia aquell petit favor que si el deixava en descobert o mirava de fer un grup familiar, etc. (Cal aclarir que a la meva sucursal mai no va passar però en conec alguna que sí). És a dir, és molt dolent que canviïn el director o l´interventor cada dos per tres perquè abans l´empleat no agafa la familiaritat desitjada, es triga una mica i doncs, cal que estiguin això, uns 8 anys aproximadament també pel mateix motiu. Si en l´àmbit privat no cal ser tan estricte, en l´àmbit públic cal ser-ho de totes totes.
Comptat i debatut doncs, cal doncs fer les estructures noves però ara com ara no cal que tintenterm d´arreglar l´atrotinat estat espanyol, caldria ja mirar de fer-ho en el nou Estat Català, que tan anhelem com necessitem. Arreglar allò que està molt espatllat no surt a compte, quasi sempre val la pena comprar l´objecte nou. Amb Espanya i Catalunya, exactament el mateix. No intenteu d´arreglar Espanya sinó que entre tots fem una nova Catalunya.