Josep / José María Espinás, morir-se també en castellà

Comprenc que el títol és llampant, llaminer. Però en cap cas intento ser sensacionalista, bé que avui dia sembla que els titulars de les informacions han de ser desbocats, esbojarrats per cridar l’atenció del lector. Com que els atacs a Catalunya i a la llengua són tan forts que ja ens hem acostumat a entomar-ho tot. Fins i tot en reben els morts com ara Josep Maria Espinàs, tot just traspassat fa poc, malgrat ser una de les grans figures de la nostra literatura. Ja ho deia Antonio Machado: “Castilla miserable. Ayer dominadora y hoy envuelta en harapos desprecia cuanto ignora”. Demano perdó si algú dels meus lectors no entén el castellà perquè ha fet immersió en català en l’ensenyament…

De l’Espinàs ja s’ha dit tot i gairebé tot i, per tant, només em centraré en la seva activitat política i què va passar després de la mort. Com a polític va formar part en el seu dia amb el número 3 de la llista de Nacionalistes d’Esquerra, un projecte que no va reeixir. A partir de llavors va abandonar pràcticament el que entenem per política i es va refugiar del tot en el seu món literari. Segurament per fortuna, perquè era el millor que sabia fer. Gent del seu voltant reconeixen que aviat se’n va desencantar i no parava de dir que “els dirigents d’aquí no coneixen prou bé els espanyols i els europeus”. No anava pas del tot desencaminat, oi? Alguna vegada havia dit que ell posseïa moltes llengües, però només una el posseïa a ell. Quina frase més bonica que reflecteix bé la seva personalitat!

Tot amb tot, era molt optimista pel que fa a la llengua. Sempre recordava que durant una bona colla d’anys del franquisme amagava els seus llibres durant la diada de Sant Jordi sota la taula de la paradeta de vendes a la Rambla per evitar la repressió que ja tots sabem. Per aquest motiu ara era optimista recordant temps passats en què gairebé qualsevol manifestació de signe catalanista era prohibida. És cert que el règim franquista va obrir una mica la mà pel que fa a la publicació de llibres en català a poc a poc. Al capdavall, només arribava a un públic minoritari. I com que cadascú parla de la fira segons li va és indiscutible que la matèria primera de l’Espinàs eren els llibres, un dels pocs camps del català bastant normalitzat. D’aquí ve l’optimisme. I per molta importància que es doni als llibres sempre ha estat cosa d’una minoria. I, per desgràcia, no sembla pas que això canviarà en el futur amb les noves tecnologies.

Ara bé, no sé si ara seria tan optimista, després del que va passar quan ja era mort, segons que ha explicat Isabel Martí, la companya inseparable durant molts anys en les tasques de l’editorial La Campana. Resulta que un cop mort va arribar el metge que havia de declarar-ne la defunció. El doctor d’entrada va demanar si se n’havia de dir José o Josep. Davant la incredulitat dels presents fou necessari explicar-li qui era el difunt. No en tenia ni idea. I un cop rebudes les explicacions va afirmar “que debía tratarse de un gran personaje”. Aquesta “anècdota” em recorda també què va passar quan uns paletes acabaven d’enterrar Pere Quart amb el nínxol ja tapiat. Com que parlaven en castellà una neta de l’escriptor no es va poder estar de dir: “Ara sí que veig que l’avi és mort, perquè si no s’hauria aixecat de la caixa”. Ja veieu, doncs, com està el pati. Tot un “señor médico” no sabia qui era l’Espinàs. Segur que no era un cas aïllat. Ja fa massa temps que la nostra sanitat hi ha un gruix de “matasanus” que diuen que volen guarir el nostre cos mentre maten la nostra ànima, la llengua. I fins al pròxim cas.

P.S. Un cop escrit aquest article uns veïns que sempre miren TV1 em diuen que no n’ha dit res en els informatius. I per què, dic jo, si Espinàs no era un literat espanyol? El mateix podríem dir de la pel·lícula Alcarràs premiada a tot Europa menys a Espanya. Alcarràs és catalana i no espanyola. I els qui no ho vulguin veure és que són cecs. En aquest cas ni Santa Llúcia no els podrà tornar la vista.