La taula de diàleg, amb les potes corcades: la taula de la rendició

Cap avall que ve baixada! Si comparem el discurs d’investidura del president Aragonès que es va comprometre a “impulsar una nova Generalitat republicana que culminarà amb la independència de Catalunya fent inevitable l’amnistia i l’exercici del dret de l’autodeterminació” amb els fets de les últimes setmanes sembla que els bons propòsits anunciats no es corresponen pas amb la realitat d’ara. Té una aparença de pel·lícula de ciència-ficció que acaba malament.

La darrera reunió de la taula de diàleg ha estat la suma de tots els despropòsits. S’ha repetit una i mil vegades que era per parlar de l’autodeterminació i l’amnistia. Però vet aquí que per art de màgia aquestes paraules han desaparegut de l’escena i s’han bescanviat per les de la desjudicialització –un mot tan difícil de pronunciar com d’escriure– de la política i la protecció del català. Un canvi total de guió. Alguna cosa xerrica. Una presa de pèl.

Comprenc que els polítics tinguin por d’anar a la presó, tinguin por que l’Estat els esquili el seu patrimoni, però no cal que menteixin. Si no es veuen amb cor de proclamar la independència que ho diguin, però que no ens facin passar bou per bèstia grossa. Ja es veu que el 52% dels vots no servirà per a altra cosa que per tornar a l’autonomisme d’abans, tot i que encara serà pitjor sota l’ombra del 155.

El fiscal Javier Zaragoza ja ha dit que no es pot desjudicialitzar la política perquè seria “desarmar l’Estat per respondre penalment als catalans”. Dit i fet: no havien passat dos dies quan els tribunals ja van impugnar el decret llei del Govern sobre el català. I de reformar el delicte de sedició val més deixar-ho fins qui-sap-lo-ho.

El segon tema de la “nova pel·lícula” de la taula de diàleg era sobre la protecció del català, un assumpte prou delicat que no venia a tomb. Però, en fi, un cop posats cal dir que s’ha avançat ben poc. Que el català es pugui parlar més al Senat no serveix de gran cosa si està prohibit al Congrés. I intentar aconseguir que es parli al Parlament Europeu són unes engrunes que, per cert, ja va prometre Zapatero en el seu dia. Que per prometre no es quedi pas. El català necessita l’oficialitat plena a Europa i no una almoina. Els nostres polítics no són capaços ni de reivindicar-la. Més submissió i rendició impossible.

Aquest afany del Gobierno per estendre l’ús del català a l’administració estatal me’l creuré el dia que la guàrdia civil parli en català. Mentrestant, guardeu-vos els bunyols de vent per a la Quaresma.

La taula de diàleg ha nascut amb les potes corcades i més amb l’absència de Junts. Però aquesta absència no vol pas dir que el seu compomís amb la independència vagi tampoc gaire més enllà, encara que es vulgui emmascarar ara amb la protecció de la populista Borràs. Quin teatre!, quan el reglament del Parlament diu ben clar que en el cas d’un judici oral d’algun parlamentari aquest ha de deixar l’escó.

Junts es passa la vida demanant la desobediència, però aquesta no es veu enlloc. I quan arriba per alguna acció individual com quan la pancarta del president Torra és un acte suïcida. O desobeïm tots o ningú. En definitiva, tenim dos partits que ens varen prometre la independència i que s’han convertit en partits neoautonomistes. Esperem que la pròxima vegada els electors no es deixaran enredar.

Però com que l’estiu és llarg potser serà bo distreure’s amb tot el reguitzell de pel·lícules en català que tenim a hores d’ara a través de les plataformes digitals, sobretot Filmin. També Amazon Prime ens obsequiarà amb el doblatge d’El Senyor dels Anells. Gaudim-ne i també del cinema a la fresca, els que tinguin aquesta possibilitat. Ja diuen els psicòlegs que hem de viure el moment, que és tot el que tenim. Així que per uns dies podrem oblidar-nos d’aquests polítics tan frescos pel que fa a les promeses i alhora molt calents de tant escalfar la cadira.