Inici Opinió Sóc de Cau

Sóc de Cau

4
COMPARTIR

opinio-Aleix-granEn una conversa de cafè, m’expliquen que l’AE Rocaguinarda no acaba d’anar bé. Que dubten si aguantar un any més o agafar-se un temps —merescut, dolorós— de repòs. Que hi ha pocs nens. Compromesos, però massa pocs. La veritat  és que em costa d’entendre.

He dedicat més de 15 anys de la meva vida a l’escoltisme (però no a l’AE Rocaguinarda, ja que sóc nascut a Navàs, al Bages). He sigut llop, rànger, pioner, truc i cap. Vaig ficar-me de ple a la Demarcació de la Catalunya Central i vaig ser formador de caps. L’escoltisme m’ha donat moltíssim. Hi he après valors que no els proporciona la família ni l’escola, ni cap altre àmbit del context social més pròxim. Els meus amics més propers, els que van ser testimonis del nostre casament o els primers que van venir a conèixer la nostra filla acabada de néixer, són els amics del cau. El mateix li passa a la meva dona: amb els seus amics, que per sort ara també són els meus, van créixer plegats a l’AE Rocaguinarda.

No cridaré una proclama a favor dels beneficis del cau: qui ho ha viscut sap de què parlo. Puc assegurar amb certesa que a la gent que hem passat pel cau se’ns veu venir d’una hora lluny: som gent compromesa, amb ganes d’implicar-nos, de combatre, d’associar-nos, de donar sempre un cop de mà. Doneu un cop d’ull a la vostra entitat, assemblea, ampa, comunitat de veïns o comissió de festes: segur que hi haurà algú amb vincles a l’escoltisme.

Al cau passen coses extraordinàries com pujar muntanyes que no s’acaben mai, dormir a la llum de la lluna al mig del no-res, baixar rius amb balses atrotinades o aprendre a fer el dinar per trenta amb un fogonet rònec. Al cau he torrat castanyes, he intentat aprendre a tocar la guitarra sense èxit, he cantat caramelles desafinades, he creuat els Pirineus, he lliscat per la neu amb un plàstic qualsevol, he construït lofts per ocells, he netejat lleres de rius, he fet d’actor improvisat i de dimoni al pessebre vivent. He regalat algun petó furtiu, he tastat algun got de moscatell a deshora, he empès un amic cansat, n’he abraçat un altre d’abatut. I, sobretot, no he fet res de tot això jo sol.

A l’AE Rocaguinarda li passa el mateix que a l’associacionisme en general: va a la baixa. La societat ens fa competitius i individualistes per sistema i, malauradament, ho estem projectant en els nostre fills. Avui en dia ens sembla imprescindible que els petits toquin ben bé un parell d’instruments, dominin unes quantes llengües i practiquin un bon munt d’hores d’esport. I no dubto que tot això, amb matisos, tingui beneficis. Però hi ha habilitats socials de comunitat, de compromís, de vincle amb l’entorn, de respecte, que no es poden ensenyar de manera forçada: han d’aparèixer amb naturalitat i en situacions que permetin als nens créixer en aquest sentit. I el cau, creieu-me, és un espai perfecte perquè cada menut construeixi el seu jo, aprofitant la vàlua, el suport i l’entusiasme de tots els que l’envolten.

Sempre em sentireu parlar bé de l’escoltisme: m’ha fet qui sóc. Forma part de la meva vida i de la d’aquells que m’envolten. Per això, pares, us convido a que us informeu: baixeu a Can Just, parleu amb els caps, pregunteu què fan i, sobretot, perquè ho fan. Qui són i què necessiten. La meva filla gran encara no té edat d’anar-hi i el segon encara ha de néixer. Però quan arribi el moment, no ho dubtaré gens ni mica. Taradell no es pot permetre el luxe de perdre un actiu social tan valuós.

Un secret: de petit ja m’agradava escriure, però no trobava un espai propici on fer-ho. Vaig tenir uns caps que ho van saber copsar i em van animar a llegir un text de reflexió que jo mateix havia escrit a tots els meus companys, just abans d’anar a dormir, en uns campaments al peu del Pedraforca. I fins avui.

I per si us han quedat ganes de més, us adjunto l’escrit que em van encarregar amb motiu del 40è aniversari del meu cau, i que Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya va utilitzar per il·lustrar la Diada del Pensament Escolta i Guia de fa un parell d’anys.

http://pessigantnuvolsaestones.blogspot.com.es/2009/04/soc-de-caui-que.html

COMPARTIR

4
Deixa un comentari

avatar
4 Fils de comentarirs
0 Respostes
0 Seguidors
 
Comentari més actiu
Missatge més comentat
4 Autors
Agnès MonteysRoserJordi SalaAlfons Jiménez Autors recents
  Subscriu-te  
més nou més antic més votat
Notifica
Agnès Monteys
Convidat
Agnès Monteys

Jo també em vaig formar al CAU i ja de petita era molt més responsable compromesa que els companys d’escola. Tot el que expliques m’hi sento identificada. Encara quan em trobo amb companys del CAU. Ens apreciem de manera especial, és com si fóssim família.

Jo també volia CAU pels meus fills, però després d’uns anys em vaig rendir. Les famílies no es comprometen com quan jo anava al CAU, i els monitors tampoc.

Roser
Convidat
Roser

Aleix, jo no vaig anar al cau però vaig ser membre d’un grup amb filosofia semblant, especialment pel que fa al compromís cap als altres. Molt em temo que el problema no és tant de falta de menuts sinó de trobar joves amb la voluntat de destinar unes hores del seu temps a aquesta pràctica del lleure.
Confio que l’entitat revifi i no calgui cap pausa en la seva supervivència.

Jordi Sala
Convidat
Jordi Sala

Totalment d’acord, a mi el Cau m’ha ensenyat moltíssim i m’ha donat uns valors que defineixen qui sóc. Saber respectar els altres, el medi ambient,… i el més important de tot: estimar i respectar coses insignificants que sense haver anat al CAU ara no sabria valorar. Jo tampoc ho obilidaré mai.

Alfons Jiménez
Convidat
Alfons Jiménez

Subscric totes i cadascuna de les paraules.
El CAU també m’ha fet qui sóc, i de qui m’envolto, i miro al meu voltant i n’estic content i agraït.