Taradell està viu

Sempre m’he considerat un taradellenc de soca-rel (per cert, una paraula molt bonica) com segurament molts de vosaltres us sentiu. Possiblement aquest és un dels molts motius pels quals estic tant involucrat en el projecte d’aquesta web. Però, bé, no vull parlar d’això. Al què vull referir-me és que a través d’aquesta web o de la seva constant actualització de continguts he pogut constatar (si no ho sabia prou) l’enorme activitat que genera el municipi.

Sé que moltes vegades, fins i tot ho he comentat amb els amics, he pensat que a Taradell es podrien fer més actes, activitats, xerrades, iniciatives… per omplir els caps de setmana o alguns vespres. De fet, és un pensament crític (constructiu sempre) que encara guardo. Però, també he d’admetre que moltes vegades voldria poder desdoblar-me perquè no dono a l’abast a l’hora de seguir les activitats que les entitats organitzen. M’agradaria ser a tot arreu, però a vegades he de ser selectiu. I encara gràcies que en Miquel Vilardell o algun amic em dóna un cop de mà fent fotografies.

I és que Taradell està molt viu. Hi ha un gran dinamisme gràcies a gent que està al peu del canó de les entitats i que treballa amb molt entusiasme. I això cal posar-ho de relleu. De fet, una de les meves satisfaccions és veure com a través de la web es pot donar difusió a tot aquest treball o que les pròpies entitats se t’adrecin per fer-te saber si els publicaràs un acte. A vegades em fa certa gràcia com m’ho demanen, sense gosar massa, com si no volguessin molestar… Quan en realitat, és el contrari. La web està per això.

També he pogut constatar que perquè un poble estigui viu, no només cal una vitalitat de les seves entitats, sinó dels seus habitants. I ho dic perquè, a vegades, tinc la impressió que els taradellencs (segurament com molts altres pobles) som molt crítics de cara enfora i poc de portes endins. Constates que es fan xerrades interessants, però poc seguides. Que s’organitzen audicions de sardanes (un dels símbols més catalans que hi ha, ara que cridem tant per la independència), però sempre hi participa la mateixa gent. Que es munta una cursa esportiva al centre neuràlgic del poble, però segurament atrau més públic taradellenc davant del televisor el salt d’un tal Fèlix. I llavors sentiràs a dir: “Taradell està buit” o “no corre ningú”.

Potser, com a taradellencs, ens toca fer un pas endavant. Donar suport a les iniciatives de les entitats, participant-hi, assistint-hi com a públic, ballant alguna sardana… Perquè un poble no és bonic  només per la fesomia de les seves cases, la verdor dels seus jardins o la netedat dels seus carrers, sinó pel caràcter i vitalitat dels seus veïns. I, jo com a optimista que em considero, crec que Taradell està viu i pot estar-ho encara més.