Espero acabar avui aquest petit serial sobre els efectes polítics i mentals del triomf de la selecció espanyola en el campionat Mundial de futbol. Escrivia en els anteriors capítols que els equips de futbol són de les coses que creen més consciència de grup, de consciència d’identitat nacional sobretot en el cas d’aquestes competicions de gran volada. Donar suport a la selecció espanyola implica immediatament esborrar tot signe d’identitat catalana. Curt i ras: és voler anar a favor del país que ens ocupa i que en conseqüència ens impedeix tenir-ne les nostres.
Els jugadors i els clubs han de claudicar davant del poder de l’Estat. Negar-se a jugar amb Espanya podria ocasionar nombroses sancions. És com fer el servei militar. Només Espanya i Xipre mantenen aquesta obligatorietat. Per tot plegat els jugadors a vegades es veuen embolicats en situacions delicades. Ja sabem que els catalans procuren amagar al màxim la identitat. L’últim cas més evident ha estat el del barcelonista Olmo que en les celebracions de Madrid va mostrar una bandera de…Terrassa. El bo del cas és que l’homenatge que se li va fer fa uns dies a Terrassa, els ultres van prendre pràcticament la plaça de l’Ajuntament amb banderes espanyoles i proclamant l’espanyolitat de Ceuta fins al punt que el jugador es va acollonir i fa fer el discurs en castellà.
La fúria espanyola ha servit també per desfermar encara més l’odi cap a Catalunya d’alguns cossos policials. Tots tenim present la brutal agressió a un seguidor menor d’edat del Barça al camp de l’Elx que va ser atonyinat de valent per la policia per dur una estelada i cantar Els Segadors. Algunes entitats van pressionar el Barça per tal que se suspengués l’homenatge que s’havia de fer als jugadors mundialistes abans del partit contra el Bilbao. I no solament no hi hagué cap homenatge sinó que el camp es va omplir d’estelades com mai, malgrat que la transmissió televisiva del partit ho va ignorar.
No han estat els seguidors barcelonistes els únics que han rebut les «carícies» de la policia. Un seguidor de l’Europa també va ser agredit a Alarcón i uns seguidors del Nàstic van ser escorcollats de mala manera a Cartagena per dur simplement la bandera de Tarragona. Això de la catalanofòbia és una no parar. I encara hi haurà gent que doni suport a la selecció espanyola! Vatua l’olla! D’això se’n diu cornuts i pagar el beure. O som catalans o som espanyols, si més no sentimentalment. El sentiment és la primera base per a l’acció. Després del sentiment ve el pensament i després l’acció.
Les federacions, sotemeses
Un cop estudiat el paper dels jugadors i dels clubs ens queda el de les federacions i dels polítics. En teoria les federacions són entitats privades, però estan agafades pel coll per les subvencions públiques. Fa uns pocs anys algunes federacions catalanes com la de natació i de patinatge/hoquei patins van plantar cara a les espanyoles i van voler tenir un reconeixement internacional. Els intents de la natació es van ofegar ben aviat i amb els del patinatge Espanya va fer totes les potineries possibles i imaginables per impedir el nostre ingrés en l’assemblea de Fresno. Allà van morir les nostres esperances. Encara recordo aquella pancarta que s’exhibia en moltes pistes: «Una Nació, una Selecció». Què se n’ha fet de tot aquell rebombori? L’infern és ple de bones intencions. Juan Antonio Samaranch va tenir un paper destacat contra Catalunya. Una cosa és dur uns Jocs Olímpics a Barcelona i l’altra defensar la independència d’una federació del país. Potser va ser un bon barceloní, però sobretot un mal català.
D’altra banda, les federacions catalanes agrupades sota les sigles d’UFEC (Unió Federació Esportives Catalanes) ha esborrat pràcticament de la pàgina web qualsevol referència a federacions nostres admeses internacionalment. Es tracta de federacions sobretot de nous esports i encara poc arrelades a Espanya. N’hi ha més d’una vintena. Les informacions d’aquests esports a la pàgina web són residuals. Una forma més de claudicació que s’adiu molt amb el tarannà del Govern del 155.
D’altra banda, moltes d’elles tenen a càrrec la formació dels millors esportistes en les seves modalitats. Molts gaudeixen de beques per seguir la formació en centres especialitats. En molts casos hi ha una llei no escrita, però de gran utilitat: se’ls aconsella no celebrar els triomfs amb la bandera catalana perquè perdrien la beca. Tal qual. Ni tan sols la constitucional bandera quadribarrada es pot exhibir en aquests casos quan la resta de banderes de la resta de comunitats autònomes no tenen cap problema. Voleu un exemple més clar d’odi cap tot el que és català i de submissió dels dirigents esportius?
La demagògia dels polítics
Finalment, cal citar el paper dels partits polítics, els encarregats de fer possible o no tenir federacions catalanes independents. La veritat és que la majoria de les federacions d’esports importants només admeten una federació per cada país. L’exemple de Gran Bretanya és diferent, perquè Anglaterra, Gal·les i Escòcia van ser fundadors de moltes federacions. Si no som independents només ens queden les escletxes de nous esports que van sortint amb el pas del temps. Potser alguns seran prou importants en el futur. En aquest cas els espanyols ja ens les pisparan.
D’altra banda, la Llei de l’Esport, aprovada fa uns mesos per la força dels vots dels bascos permet una independència de les federacions d’esports amb arrelament popular o bé que van ser reconegudes internacionalment abans que les espanyoles. Els bascos han aconseguit la independència de la federació de pilota basca, mentre que Catalunya no ha fet res. El rugbi i el patinatge, per exemple, podrien intentar-ho. Però es veu que ara no toca.
En l’acord de govern entre el PSOE /PSC i ERC hi havia un compromís per promocionar les seleccions catalanes internacionalment. El pressupost era de 100.000 euros. O sigui que ni per pagar viatges. Però sempre va bé fer creure a la gent que es fa alguna cosa. Per no tenir no hi ha ni un director.
Ja veieu com està el pati. Sempre hi haurà qui us dirà que no cal barrejar la política amb l’esport. Són els nacionalistes espanyols que no admeten més nacionalisme que el seu.
Ramon Serra
