La curiosa paradoxa és que quan m’accepto tal com sóc, llavors puc canviar (Carl Rogers)
A vegades les persones arribem a moments que tenim ganes de canvis, a vegades volem que alguna cosa del nostre voltant canviï o altres a dins nostre. Però per on començo? Què puc fer diferent? Depèn de mi? Depèn dels altres?
No sempre és fàcil, els canvis impliquen decisions, i les decisions sempre fan por. No sabem cap a on ens portaran les decisions que prenem.
La por acostuma a paralitzar-nos o fer-nos fugir, però moltes vegades ens allunya del que
realment volem perquè significa sortir de la nostra zona de confort. La zona en la que ens
sentim segurs i protegits, i que sabem que si seguim igual, almenys tot seguirà igual.
Potser és aquí on comença la paradoxa, busques ser diferent, penses el que podries arribar a fer si fossis així o aixà, penses en el que faries si els altres haguessin fet, haguessin dit, si faran o diran. I a vegades és així com s’espera el canvi, esperant, observant, a l’expectativa.
Però i tu?
Tu què vols ara?
Què et ve de gust ara?
Què et diu el teu cos?
I si et permets el “luxe” (no hauria de ser un luxe) de sentir el que sents?
Què t’estan dient aquestes sensacions?
Cap a on et porten?
Quin seria el primer pas que faries per acostar-te al canvi que t’agradaria?
I el següent?
BENVINGUTS AL NOU CURS.
BENVINGUTS SIGUIN ELS CANVIS.
Alba Rosique Reig
Psicòloga i Terapeuta familiar
