Inici Opinió Calçotets i calçotades

Calçotets i calçotades

1
COMPARTIR

Acabo d’arribar a casa i tinc al cap l’article, d’opinió i subjectiu, com bé recorda en Joan Morcillo en el que em precedeix en aquesta pàgina virtual. He passat una setmana llarga entre el meu particular triangle de les Bermudes: Taradell-Vic- Barcelona, i m’he adonat una vegada més del que enyoro d’una banda i l’altra de l’Atlàntic. 

Potser em repeteixo, però pot passar, si no escrius un article diari, com l’Espinàs, que als seus 90 anys crec jo que té el record Guinness. Quan arribo a Catalunya em faig un tip de lloar les bondats del nostre Estat del Benestar, esmicolat i ferit, però recuperable: sanitat, educació i justícia –lenta i amb mètodes arcaics-, més o menys per a tots. Possibilitats d’ascendir socialment amb el propi esforç i un bon cop de sort. I una tranquil.litat al carrer envejable, per on pots caminar, agafar transports públics, perdre’t fins i tot per alguns barris humils, sense por. I caminar per mil i un senders que omplen el petit país gaudint dels camps d’alfals i colza i dels rierols que les darreres pluges han fet sortir de mare.

A l’aeroport de Barajas, on per força he de fer transbord, una mexicana ho explicava gràficament a una espanyola: “hemos agarrado –ja sabeu que a Mèxic el “coger” no es fa servir en el nostre sentit- el metro y había gente muy arreglada. En mi país solo van los pobres”. Molt gràfica, és clar que hi ha diferències entre els que viuen en una mansió a Goitallops i una caseta al carrer de la Barceloneta –que tanta mala fama tenia fa anys-, pero tots podem coincidir en el mateix restaurant o perruqueria. Això és impensable a Ciutat de Mèxic: les classes socials estan tan marcades que no pots sortir del marc que et toca.

Però si res enyoro quan sóc fora de Mèxic és l’alegria i el tracte tan amable, cordial, que en general se t’ofereix. Pot ser per necessitat –hi ha qui fa un servei a canvi només de la propina- però hi ha qui ho fa de cor i s’agraeix. Quan et demanen “amaneció bonito” o afirmen “que milagro volver a verla” et fa gràcia i ja somrius. Per contra quan t’etziben que no et poden ajudar, que no poden fer res per tu i et fan sentir culpable, com passa sovint a Europa, la cara de fàstic apareix.

I per què ho he titolat calçotets i calçotades. Doncs per què aquests dies és el que la majoria hem fet: unes bones calçotades. Comencem a aprendre dels mexicans que cal viure amb bondat i alegria i els de la Catalunya Vella hem importat de la Nova això de menjar calçots i fer-ho en bona companyia, amb els calçotets ben nets i les mans ben brutes, per riure’ns una estona llarga del mort i del que el vetlla. Feliç primavera!!!

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest

1 Comment
més nou
més antic més votat
Inline Feedbacks
View all comments
Fàtima Izquierdo i Roma
Fàtima Izquierdo i Roma
6 abril 2017 9:45

Ben dit Mercè. Un article molt maco. De totes maneres quan ets al lloc i no et mous, coses que semblen quotidianes no les fas. Per exemple, jo aquest any no he fet cap calçotada i crec que de fa ja alguns anys enrere tampoc. En canvi, envejo això del “que milagro volver a verla”. Aquest món a vegades és d’anar passant, esperant un dia fer una calçotada o unes paraules amables que t’aixequin els ànims. Jo crec que podríem intercanviar alguns mexicans amb gent d’aquí ara que això de la globalització ho posa fàcil i aprendre a ser una… Llegeix més »