Inici Opinió Tan connectats per no saber del veí

Tan connectats per no saber del veí

0
COMPARTIR

Sóc del segle XIX segons els meus fills. M’he negat a fer servir les xarxes socials tant com he pogut. I en sóc una usuària reticent. M’hi miro molt abans de dir que m’agrada alguna acció o d’afegir-me a una cadena. Suposo que per deformació professional sóc malfiada. I com que no sé què pretenen, si no es tracta de gent coneguda o entitats de seriositat comprovada, ho deixo passar. Encara que reconec que és molt difícil, ja que de propaganda subliminal, mitges veritats i falsedats senceres n’hi ha a dojo. Triar, escollir allò rellevant, important per al teu públic, comprovar i al final publicar, era la feina que ens tocava per ofici als periodistes. Ho havíem de passar pel sedàs. Ara sembla que ho hauríem de passar pel colador. Ens estem tornant líquids. O massa accelerats.

Ara mateix, quan escric aquest article d’opinió, tinc el mòbil al davant i el Whatsapp no para. La filla d’una coneguda ha tingut un greu accident i acaba de sortir del quiròfan. Sortosament sembla que tot anirà molt bé. Les 100 i escaig membres del xat hi diran la seva. Sincerament, a mi el que m’importa és el fet en si i, sobretot, ara mateix, conèixer l’evolució de l’adolescent. Però hauré d’anar desestimant els missatges de dolor o compassió. Saber dir allò oportú i trobar el to, costa. Com deien abans més val deixar passar una nit. Però si no respons immediatament sembla que no en vulguis participar, i no és pas això.

Al mateix temps, per Twitter llegeixo que el president Trump acaba de nomenar un jutge ultraconservador per la Suprema Cort, mentre el president mexicà Enrique Peña Nieto diu que defensarà als mexicans amb problemes jurídics als USA. Tot a cop de tweet. I a Facebook una persona que em va influir molt de joveneta em demana per ser amiga. No li ho puc negar! A vegades, quan defalleixo, em venen al cap les seves paraules desafiants, i faig el que sigui per tal que no siguin premonitòries.

Tot això per arribar al final: estem hiperconnectats però massa sovint no sabem què passa ni al costat de casa. Hi vaig pensar molt quan vaig llegir que a un veí de sobre del Bar Sport, no he pogut esbrinar el nom i em sap greu ja que és un dret que ens diguin pel nom si no som presumptes delinqüents, el van trobar mort sol a casa. I que van ser els veïns els que van alertar a Protecció Civil perquè tenia el televisor encès i feia dies que no el veien. Desolador.

En una vila de poc més de 6.000 habitants em sembla que un fet així no hauria de passar. Són desgràcies que, dissortadament, succeeixen a grans ciutats on molta gent no es coneix. Però si un avantatge o inconvenient té Taradell, per molt que s’hagi convertit en poble dormitori com denuncien Les trabucaires, la nova entitat de joves, és que sabem què es fa i què es desfà, al veïnat. I quan s’està sol, això pot ser vital. Malauradament la solitud és un dels mals de la nostra societat, però hi ha desenes d’experiències provades arreu que es poden impulsar per no haver de trobar-nos en aquesta dissort.

PD: Canvio absolutament de registre. Gràcies a taradell.com em vaig assabentar que vaig ser una de les afortunades amb la 3a experiència que sortejaven les botigueres, en el meu cas. Moltes gràcies per fer poble!

COMPARTIR

Deixa un comentari

Sigues el primer a comentar

Notifica
avatar
wpDiscuz