Widgetized Section

Go to Admin » Appearance » Widgets » and move Gabfire Widget: Social into that MastheadOverlay zone

Can Guixot de 8

27 desembre 2016

opinio josep miret granCorria l’any 1991 quan Joan Rovira cansat de trepitjar la màquina de lligar fuets centenars de vegades al dia, va decidir fer un tomb a la seva vida i començar a fer equilibris i a posar en pràctica el desafiament a la llei de la gravetat.

Va començar l’era de la transformació d’andròmines i trastos vells en construccions enigmàtiques al primer cop d’ull, en joguines. En aquell moment, tots estàvem enflairats, si us plau o per força, en els imminents jocs olímpics de Barcelona. El reciclatge i la re-utilització, paraules ara incrustades en el nostre llenguatge i quefer diari no existien. Ans al contrari. Quan hom guardava uns trossos de cordill, de filferro, uns claus torçats i rovellats, unes fustes sobreres de ves a saber què, unes ampolles, un ferro… més aviat s’el podia titllar de “tacaño” i de drapaire i que guardava la merda.

Aleshores tot anava al mateix pot. Al mateix forat. Us recordeu dels contenidors? Alguna vegada hi havia vist en algun d’ells una insòlita barreja de coses. De pells de taronja a bicicletes passant per mobles, diaris i algun televisor fora de servei. Es trinxava tot, i fot-l’hi que fa baixada.

El Joan va decidir fer la barreja d’elements de tot tipus amb el desafiament de la llei de la gravetat i dels principis de la física. Va fundar Guixot de 8.

I ara, 25 anys després podem trobar a qualsevol plaça d’Europa, uns escampalls de ben bé no se sap qué, i al seu voltant una munió de nens i nenes, i algun que altre adult, fent giragonses a un volant de cotxe, manillar de bicicleta, mànec  de paraigua… intentant fer entrar una bola a dins d’un forat o d’un recipient.

O fent un circuit amb dues boles a la vegada, o fent equilibris amb un ferro i una fusta per intentar que aquesta se servi horitzontal.

En tot cal trobar-hi el punt. El punt just i exacte.

I del parcs escultòrics efímers…, el jugar el va tornar espectacle. I a més de carrer,i jugar al carrer és potser la sensació més gran de llibertat que els nens i nenes poden tenir.

I si no en tenia prou de transformar tones de ferralla i elements passats de moda, inservibles o espatllats, un dia va decidir donar-li la volta a l’edifici de Can Benguerel, l’antiga fàbrica de maquinària tèxtil.

Portava uns anys sense activitat. Amb la maquinaria desgavellada, callada, bruta i trista, amb el risc d’acabar sent un aparcament de camions o de caravanes, una promoció de cases o de pisos, o acabar sent un paradís de trinxeraires i desvagats i finint els seus dies sent aliment de les flames, com va passar al Tint.

Amb el recolzament i l’empenta de la Maria, peça clau en tot aquest procés, van adquirir la nau de Can Benguerel, i van començar a omplir-la d’elements passius i inactius a l’espera de que del cap del Joan en sortís una nova idea a qualsevol hora del dia o de la nit, i ser tallats, soldats, torçats, enganxats o pintats per tornar-se un nou membre de la immensa col·lecció.

A l’antic despatx del director hi han fet casa seva. El bosc d’escultures al pati del costat va creixent implacable i misteriosament dia a dia.

Autocars plens de quitxalla els visiten, i a banda d’explicar-los una bonica història, els fan rumiar. I el que ès més important, els fan interactuar i poden remenar i tocar  els materials per poder construir–se la seva pròpia andròmina.

Per Can Benguerel al llarg dels anys hi han passat dotzenes de taradellencs. Alguns hi van entrar d’aprenents. Altres hi han treballat uns pocs mesos o anys. I fins i tot hi ha algú que tota la vida. I de tant en tant, l’hi explica velles històries succeïdes entre aquells parets. Històries de vides i processos industrials ja passats, que no tornaran.

Però unes noves vides tornen a pul·lular per allà. Les de les joguines sorgides de la imaginació i del material de rebuig, i les vides i somnis d’aquests nens i nenes s’entrecreuen i que a la propera carta dels reis escriuran:

Estimats reis d’Orient.

Aquest any m’he portat força bé. He fet enfadar una mica als pares i als avis, però només una mica. He fet els deures de l’escola, menys els de matemàtiques, que em costen molt.

I m’agradaria que em portéssiu una cosa només. Només una.

Les altres coses que voldria, deixeu-les a tots aquest nens i nenes que estan tancats en camps de refugiats per Europa, que han hagut de marxar de casa seva perquè hi ha uma guerra i cada dia els tiren bombes des de els avions i es moren ells i els seus, aixafats per unes armes que els hi venen gent dolenta i sense cor.

He vist per la televisió com marxen de casa seva. I també com arriben. Només amb lo posat, sense res. Ni menjar ni aigua, i són escarnits i oblidats pels nostres presidents i ministres.

Jo només demano que em porteu un GUIXOT DE 8.

Si pot ser….Gràcies

A Taradell, ja fa 6 anys que els reis ens el van deixar un GUIXOT DE 8.

Serà per l’efecte de les atxes de barballó?

Per molts anys Guixots ! i Gracies per ser-hi!

Josep Miret,

El Clínic. Octubre 2016

Enllaça amb

GoogleBloggerRSS

Subscriu-te al Butlletí electrònic

* camp obligatori

Deixa un comentari

Sigues el primer a comentar

Notifica
avatar
wpDiscuz