Tarda de futbol a Can Costa

A Taradell el futbol és vi. Es viu, entre d’altres indrets, al bar de Can Costa. De fet, crec que és el lloc on he viscut més Madrits-Barça de la meva vida. Tot i que si hi penso no pot ser pas possible. Però bé, la memòria és selectiva i acaba tirant cap allà on la felicitat es manifesta. I, aquella munió de cadires atentes a la pantalla ubicada a l’escenari del teatre i amb el bar al darrere, era un mar de felicitat.

Per això suposo que, quan mon pare va dir que anava a Can Costa a veure el darrer partit de lliga, m’hi vaig apuntar a ulls clucs i esperant que la filla també es trobés feliç davant del televisor.

El dissabte 14 de maig, doncs, vam retornar, avi i neta per companyia, a veure si el Barça feia els deures a Granada i es feia amb una lliga que semblava no voler.

Ai! Las! No veiem ni l’inici del partit amb la filla. Amb tres anys, el futbol li queda lluny i, l’esquer previst, el batut de cacau li dura un sospir. I és que, el parc infantil, malgrat la tronada, és massa encisador per la mainada.

Del parc estant sento la cridòria del bar en el primer gol del Barça. Del parc estant sento, amb molta més força, la tronada dels aficionats del Taradell a La Roureda.

– Què passa papa?

La tronada és d’aital magnitud, que les nuvolades es fan enrere i deixen que el sol prengui la tarda per celebrar que la Unió encara és viva, que, malgrat els milions que es passegen pel televisor, el futbol modest, el futbol proper, gaudeix de suficient salut com per portar la veu de La Roureda a Can Costa i més enllà. Tot captant l’atenció d’una nena que juga.

Hores d’ara desconec si el Taradell és matemàticament salvat, però aquell crit em feu tan petit com quan anava al camp amb l’avi Josep. I d’això en fa un munt d’anys, eh! I és que, a Taradell, el futbol és blanc-i-blau i viu encara, per moltes teles i lligues dels grans del futbol català.