He disfrutat jugant a futbol des de petita encara que no em vaig posar les primeres bótes fins als 26 anys. Va ser quan vaig jugar el meu primer partit oficial de futbol femení. Me’n moria de ganes però per diversos motius, d’estudis i de professió, no ho havia pogut fer abans. Fa 8 anys el futbol femení estava, si em permeteu l’expressió, de moda. Com el cas de la UD Taradell, molts clubs van apostar per tenir el seu equip de futbol femení Sènior i a poc a poc, també per augmentar el seu futbol base femení.
A la comarca d’Osona pràcticament tots els equips van anar formant la seva secció femenina, però de la mateixa manera que es van crear, amb el pas dels anys han anat desapareixent. El futbol, i en general, l’esport femení, està apartat, marginat, no aconsegueix construir estructures duradores, no atreu patrocinadors ni crida l’atenció dels mitjans de comunicació. L’exemple més clar el tenim amb l’Espanyol quan aquesta temporada el club ha deixat de finançar el primer equip femení del club que ha passat de ser professional a ser amateur. I és una llàstima.
Anys enrere hi havia dues classes de futbolistes. Les que no havíem jugat mai ‘oficialment’ a futbol i les que ho havien fet des de petita. La diferència era evident però la convivència entre aquestes dues classes de futbolistes feien un trenclacosques molt ben avingut. Amb l’augment del futbol femení, els clubs tenen categories inferiors, que són essencials per nodrir de jugadores els equips Sèniors amb esportistes formades des de petites. Ara però quan acaben la seva etapa de formació estan obligades a fer un salt molt gran fins al futbol amateur femení i això, si tenen sort, de poder jugar per que hi hagin suficients equips femenins a la categoria i no haver de travessar gairebé tot Catalunya per jugar un partit un dissabte a la tarda, si s’acaba jugant. Perquè no ens enganyem: Entrenem per jugar i és molt molest arribar el cap de setmana i que s’hagi d’anul·lar un partit per manca de jugadores, per un o altre motiu. I aquest és el mal de cap que tenen els clubs actualment pel que fa el futbol femení. Per una banda el compromís de les jugadores i per l’altra, el fet d’haver de fer una plantilla àmplia, destacant més la quantitat que no la qualitat. I ho dic per experiència. I això no és dolent, sinó el contrari, crec que és bo sempre hi quan la filosofia sigui passar-s’ho bé: al camp i a la grada. Perquè en el futbol femení també hi entra en joc el públic. Aquell públic que no sap que, el que passa dins del camp es queda a dins del camp, i que acaba insultant i provocant. Però això ja és un altre tema. Un problema que no només afecta el futbol femení sinó el futbol en general. A vegades és bo deixar la competitivitat de banda i pensar que juguem per fer esport! A ningú li agrada perdre, però en el futbol el què s’ha perdut són els valors.
