Quan al calendari hi ha tants “dies de” alguna cosa falla, perquè generalment són dies reivindicatius. Ja fa unes quantes setmanes del Dia Internacional de les Dones, que va ser el 8 de març, però aquests dies hi ha una dada que m’ha cridat l’atenció. A Catalunya, només hi ha mil carrers que tenen nom de dona. A Taradell, ni un. Dels més de 170 carrers que té el poble, l’única referència femenina és la plaça de Santa Llúcia, tal com va alertar la Maria Godayol, de Som Dones, en una tertúlia a La Xarxa la setmana passada.
El 8-M, grups feministes de la comarca, com Som Dones a Taradell o La Xinxa a Manlleu, van rebatejar alguns carrers. Per exemple, va aparèixer per un dia el carrer M. Àngels Anglada al nostre municipi o el Muriel Casals a la capital del Ter. No deixa de ser una acció simbòlica, perquè vull creure que ara el factor sexe no es té en compte a l’hora de decidir el nom d’un carrer, però molt il·lustrativa del que podria passar si no es lluités per aquestes coses. El primer ajuntament democràtic de Taradell només estava format per homes. Ara, dels tretze regidors que té l’Ajuntament, vuit són homes i cinc, dones. Però per què passa això? Per la llei de la paritat o la societat està canviant? El temps ho dirà.
El dia que els grups feministes desapareguin voldrà dir que l’objectiu s’haurà complert. Som Dones, La Xinxa i tants d’altres van avançat com un motor dièsel i, mica en mica, les seves idees van calant. Però tots hi podem fer alguna cosa dia rere dia, corregint petites accions que fem sense ser-ne conscients: no estigmatitzar professions (no parlem de “metges i infermeres”, sinó de “metges i infermers” o, a l’estil cupaire, “metgesses i infermeres”), evitar determinats comentaris al volant (“segur que és una dona”) o, si teniu capacitat de poder, no fer diferències de sou entre homes i dones amb la mateixa preparació.
Ara bé, tot això no ha de ser incompatible amb fer determinades bromes en un context concret, com pot ser un gag del Polònia de TV3. És bo reivindicar i vigilar què diem, però tampoc hem de córrer el risc d’autocensurar-nos més del compte. Les posicions extremes tampoc són bones. Tot plegat, per tant, ha de ser una qüestió de mesura i educació, que no tothom té. Acabo aquest article i sento unes declaracions de mal gust de Luis Figo. Si ja és poc estimat pels culés, menys ho serà després de dirigir-se així a una periodista: “No parlo amb la premsa catalana, però amb tu faig una excepció perquè ets guapa”. Anticatalà i masclista. No anem bé.
Mentrestant, arribarà Sant Jordi i mantindrem ben viva la llegenda. Sí, la del cavaller salvador d’una princesa que ha convertit el 23 d’abril en la gran festa major de Catalunya. Així, doncs, roses i llibres per a tots i totes. Perquè un país més llegit ens farà un país millor. Bon Sant Jordi!
