Llegia, fa uns dies, una notícia que deia que tots els bars de Barcelona podran oferir música en directe, i llegint l’article i diverses informacions, algunes a favor i d’altres en contra, d’aquesta problemàtica que fa anys que dura, no només a Barcelona, sinó que a tot arreu, m’ha vingut al cap Can Grapas de Taradell.
Jo no hi havia anat mai però he sentit i llegit moltes històries d’aquest local, certes o no, situat al capdamunt del carrer Ramon Pou i que va marcar una època als anys 70. En un article publicat a Osona.com l’any 2013 de Toni Coromina parla de que “antigament les parets del local havien estat una quadra”. Imagino, com passava a moltes cases del poble que, qui hi vivia compartia parets amb alguns animals. Quan es va muntar el local musical nocturn, potser més endavant n’hauríem dit discoteca, aquest espai es va convertir en un punt de trobada de joves de la comarca i fins i tot de més enllà. Coromina diu que “la influència musical de Can Grapas arriba fins als nostres dies a través d’una gran quantitat de músics que hi van començar la seva carrera teòrica després d’escoltar la música més innovadora que oferia en Josep Lluçà”. I afegeix que “a mitjans dels 70, molts barcelonins relacionats amb la contracultura van descobrir el local i no era estrany veure-hi Pau Riba menjant unes torrades a la llar de foc, mentre el genial Gato Pérez ballava pels descosits a la pista”.
Com ha canviat tot. Per bé i per no tant bé. No m’imagino al s. XXI un Can Grapas a Taradell, ni al capdamunt del carrer Ramon Pou ni enlloc del municipi. El Maricel, La Crema, el Vacomvà, el Nayavingui, aquells concerts al Karra… tot això ja queda lluny i no només perquè vol dir que ens hem fet grans sinó que ens hem tornat una mica susceptibles. Tampoc m’imagino cap ‘famosillo’ ballant a la pista perquè ens hem quedat sense pista.
Qui era abans, l’ou o la gallina? Un determinat bar o aquells que es compren un pis al costat. Conciliar el dret al descans dels veïns amb el dels bars i restaurants sempre és un equilibri difícil d’aconseguir i a Taradell no s’ha aconseguit i tots, un rere l’altre, han anat tancant. Una de les anècdotes que m’explicava no fa pas gaires dies sobre Can Grapas una veïna del local d’aquella època és que a les parets del seu pis no hi podien penjar quadres perquè amb la música queien. Els temps han evolucionat, però nosaltres no ho hem fet.
Amb el permís dels veïns, a Barcelona han fet un pas endavant per convertir la música en directe en un actiu cultural per a la ciutat deixant fer concerts en petits locals, precisament els espais en què, com deia Coromina referint-se a Can Grapas, es forgen i foguegen les noves formacions. Una mica com els pubs irlandesos, una mica de música, de bona música i en directe, per anar a fer l’última copa.
