Contents, però a mitges. És la sensació que es respirava diumenge al vespre a mesura que avançava el recompte electoral. Participació històrica de més del 77%, majoria absoluta de diputats independentistes (72, entre els de Junts pel Sí i la CUP) i majoria de vots a favor de la independència (més d’1.900.000, gairebé un 48%). Sí, la victòria hi era, però no estàvem eufòrics. Potser sí que una majoria absoluta de vots i algun escó més ens haguessin donat una mica més de tranquil·litat, però som conscients del què s’ha aconseguit en només cinc anys i, si m’ho permeteu, en qüestió de mesos?
Mai abans hi havia hagut una majoria absoluta de diputats independentistes. Potser em recordareu que, l’any 2010, CiU, ERC i SI van sumar 76 escons. O que, fa tres anys, CiU, ERC i la CUP en van aconseguir 74. Però no oblidem que, entre ells, hi havia els d’Unió, la qual cosa feia que el programa electoral de CiU fos ambigu. Ara sí, podem dir, alt i clar, que, al Parlament, hi ha 72 diputats que estan a favor de la independència de Catalunya.
En la consulta del 9-N, es van recollir 1.861.753 vots a favor d’un estat propi. Ara, la xifra s’ha acostat als 2 milions i, en aquest cas, per exemple, no han votat els joves entre 16 i 18 anys. A més, a totes les comarques, ha guanyat una llista independentista: la de Junts pel Sí.
Si fa uns mesos ens haguessin dit que sortiria aquest resultat el 27-S, no ens ho hauríem cregut. Quanta feina que hem fet i quanta feina han fet des de Madrid. La mala baba de l’Estat espanyol els últims mesos, i en especial durant la campanya electoral, amb desafortunats discursos de la por inclosos, també hi ha ajudat. No és estrany que la imputació del president Mas pel 9-N hagi passat dos dies després de les eleccions. Us imagineu que s’hagués sabut la setmana passada? Per cert, curiós que dissabte La Razón ja ho avancés.
Vista l’evolució, és evident que la societat està madurant i, ara, s’obre un procés que queda en mans dels polítics, però amb l’atenta mirada de la batejada com a societat civil (és a dir, nosaltres). Estarem a l’aguait perquè aquest full de ruta de màxim 18 mesos no es desviï. A més, durant aquest temps, cal aconseguir convèncer els que encara no ho veuen clar. Sé que demanar això a Taradell i a Osona és poc realista després de veure els resultats. No sé què tenen aquestes terres, però hi tenim les idees molt clares i, quan es tracta de mobilitzar-se, ens situem a les posicions capdavanteres. En cada votació, hem de parlar de nous rècords. Per tant, tenint-ho tan clar, podem dedicar els esforços a fer pedagogia. Si sabem traslladar això més enllà, estic convençut que ens en sortirem, malgrat els obstacles (que n’hi haurà).
Som un poble mobilitzat. Ho demostrem a les urnes i ho demostrem dia a dia. Així que també vull aprofitar aquest article per fer una crida a participar activament en la campanya Arnau 97 durant tota aquesta setmana i, especialment, en l’acte solidari de diumenge. Tot això ens fa grans, com a país i com a catalans.
