Dijous ens va deixar en Francisco Molet, en Molet, com el coneixíem molts. Ja vaig explicar fa un parell d’anys, en un article en aquest mateix mitjà de comunicació, que el vaig descobrir fent els Pastorets, allà a la Carpa, i fent el paper d’en Llucífer. A través d’aquell article, sis mesos més tard, al juny del 2013, en Molet tornava a pujar a l’escenari per interpretat el pròleg d’Els Pastorets. L’acompanyava a l’escenari l’Eva, la seva néta, amb qui s’han passat hores i hores recitant-los, tal com em va dir, fins el darrer dia. Ells em van agrair que fes aquell article. Jo els agraeixo que traguessin la pols als vestits i pugessin novament a l’escenari i que, encara que fos en ple juny, a Taradell poguéssim tornar a sentir, en petit comitè, els Molet, en Llucífer i en Satanàs. Ens ha quedat pendent fer tots els Pastorets, però crec que aquell dia a l’escenari, en Molet va ser molt feliç o, fins i tot, m’atreviria a dir que, va ser una de les vegades que va disfrutar més a l’escenari, conscient, potser també, que seria la darrera vegada.
Recordo en Molet al teatre, i també com a artista: recitant i pintant. Recitant versos en molts actes taradellencs i deixant empremta amb els seus quadres de llocs emblemàtics del nostre municipi. Sense anar més lluny, molts de vosaltres segurament us vau menjar, el passat Nadal, un torró fet per El Xocolater de Taradell, amb una imatge del campanar extreta d’un quadre seu. Pocs racons deuen haver quedat del nostre poble sense que en Molet hi hagi donat el seu toc personal amb el pinzell.
Actor, pintor, recitador i taradellenc. No m’estendré en aquest sentit. Si alguna cosa tenim els taradellencs és que tenim orgull de poble. I ell n’era l’exemple.
Però finalment deixeu-me que parli d’en Molet periquito de principi a fi. I això vol dir que va viure les èpoques bones de l’Espanyol, algunes de no tan bones, els dramàtics descens a Segona, les dues darreres Copes del Rei, les UEFA’s frustrades, moltes derrotes però també alguna victòria, entre elles, davant l’etern rival. I com a bon perico li va tocar patir, desesperar-se davant segons quines situacions, però si em permeteu el tòpic no hi ha res com la força d’un sentiment o com en diem ara, la Meravellosa minoria. Molet, amb el teu permís, seguiré fent botifarres. I ja saps aquí.
