De Festa Major…?

La mort ha trucat a la porta de casa dos cops en set mesos. Es va endur el pare al gener. I a la mare, la vigília de la Festa Major.

No he acudit, ni vist, ni sentit, ni olorat, ni he participat en cap acte de Festa Major. Després de 21 anys de ser taradellenc, m’he perdut el meu segon Toca-sons.

De moment, m’he perdut el primer i l’últim.

Comprendreu perquè.

Però per deixar enrere situacions agres i doloroses, el cos i la ment busquen alternatives, o potser són fugides endavant, però tant hi fa.

Diumenge 6 de setembre. Ens apropem a Olot, on Festa Major, s’escriu amb majúscules. Si no hi heu anat ni l’heu viscut mai us recomano que l’any vinent ho feu. Sobretot al cercavila… Impressionant!

Aneu-hi amb la canalla, i ja em direu…

Per mi és la Festa Major per excel·lència. A qualsevol racó s’hi fan actes. O ballen zumba, o fan una cursa de bocs, emulant un encierro, un concurs de ves a saber que, unes titelles, una escala en HI-FI o trobes una tarimeta on hi fan jazz… i tots els actes estan curulls de gent i la disbauxa i l’alegria desborda per arreu.

Sempre que hi he anat, he fet un paral·lelisme amb Taradell, on el dia de la cavalgada de reis, tot el poble és al carrer. A les cases poca gent hi queda. I si ho fa, és a contracor i contra la seva voluntat, segurament.

A Olot també tothom és al carrer, a buscar el contacte i l’escalf humà per sobreviure a la tardor i a l’hivern que implacablement s’apropa.

Dimarts 8 de setembre. Diada de les marededéus trobades. Torno a les arrels. M’arribo a Tordera, a la Segarra. Pertany junt amb quatre poblets més al municipi de Granyanella.

En aquest poble de vuit cases, i deshabitat on s’hi fa la Festa Major, hi ha cal Morell, casa on va néixer l’avi patern. Està tancada gairebé tot l’any, però aquell dia reviu intensament. Les dretes escales tornen a transitar-se i l’olor del llifonoll, prèviament escampat per tot arreu, t’empaita i embriaga lleugerament.

Deshabitat,si. Però no abandonat.

Els descendents organitzen cada any la Festa Major, modesta, si voleu però intensa.

Cada 8 setembre el programa d’actes és el mateix, com a gairebé totes les festes majors d’arreu de Catalunya.

Repic de campana, només n’hi ha una. Sardanes, concurs de fotografia, una arrossada inacabable i agraïda, raïm per postres, missa, pregó, proclamació de la pubilla, ball i xocolata amb coca.

Idèntic any rere any.

Els fills de Tordera, i els fills dels fills, i els fills dels fills dels fills, cada any fan mans i mànigues per anar-hi. Encara que sigui una estoneta a la nit a fer un mos, un beure o a cercar i donar unes abraçades i uns petons.

Les cases s’obren de bat a bat. I mentre els músics enceten la ballaruga, el vicari és el primer que seu a taula i enceta la coca i la conversa. Ets convidat a entrepans, galetes i beure, i no pots fer un lleig.

Et trobes amb gent que es diuen igual que tu, doncs els cognoms es van barrejant i repetint.

Et retrobes amb parents esborrats del  paisatge quotidià, i després de molts anys, sorgeixen anècdotes d’infantessa i joventut, innocents algunes i irrenarrables d’altres.

Les converses es repeteixen any rere any, amb les novetats corresponents afegides.

Es parla dels avantpassats comuns, dels que hi som i dels que no, es demana pel present i s’afronta el futur, apareix alguna vella fotografia, espurneja alguna llàgrima, s’estrafé la veu i es troben dolorosament i implacables els buits i les absències, i un nus a l’estómac va i ve constantment.

És un moment màgic. Voldries aturar el rellotge, però aquest continua bategant. Fins l’any que ve, diem tots al marxar. Amb esperança i il·lusió.

Però algú, l’any vinent, tampoc no hi serà.

Llei de vida, diuen.

Josep Miret i Mercè

La Cava, Tàrrega, 9 de setembre de 2015

PD. Un cop tenia acabat l’article, meridianament acolorit,m’arriben les declaracions del ministre de defensa, i les resolucions, o ocurrències, de la Junta Electoral. Davant d’això:

Sàpien-ho!

El 27 S, no penso comportar-me ni fer bondat. I faré alguna malesa segurament. En cas que hi hagi alguna porció de color verd en aquest escrit, no penso ni retirar-lo ni modificar la seva tonalitat. Em reservo el color taronja per als sucs, i el blau per quan vagi a veure un cel net o el mar lluent.

No penso dedicar ni una ratlla a parlar de les festes majors que no siguin les nostrades com a mesura compensatòria. Que no parlaré ni de encierros on moren toros per esgotament, o morts a cops de llança, o bé els hi calen foc a les banyes. Ni de les que hi ha gent on es penja del coll d’un ànec fins arrancar-l’hi, ni de les que tiren cabres des de dalt dels campanars, tot i que siguin declarades d’alt interès cultural i nacional…

Veieu la diferencia entre les unes i les altres?

Enteneu, entre altres coses, el per què vull, volem, marxar?