Potser no sóc la persona més indicada per parlar de la UD Taradell ara que no en sóc ni jugadora (però sí aficionada), però em sap greu que el club hagi baixat a Tercera. No culpo a ningú, simplement s’ha jugat amb foc durant les darreres temporades i ens hem cremat.
Quan dic que em sap greu, parlo sobretot de nostàlgia d’aquells meravellosos anys que em van fer aficionar al Taradell. Quan 14 anys enrere el Taradell jugava a Tercera (antiga Segona Regional), jo no me’n recordo. Tampoc recordo quan el club va aconseguir l’ascens a l’antiga Primera Regional l’any 2000, però sí que recordo quan aquell maig del 2003 l’equip va quedar campió de Primera Regional.
En Joan Casassas, com a president del Taradell, va venir a la ràdio tres jornades abans que s’acabés la Lliga i ens va demanar que féssim quelcom per mobilitzar el poble i no se’ns va acudir res més que retransmetre els partits que quedaven. Així van començar les retransmissions de Ràdio Taradell del primer equip de futbol de la UD Taradell.
Recordo especialment aquell diumenge 25 de maig, a les 12 de migdia, amb un camp de futbol ple a vessar, tot i la pluja, i amb l’Àngel Molist narrant el partit. Ho haig de reconèixer. Fins llavors, poques vegades havia trepitjat el camp de futbol de la Roureda, però des d’aquell dia alguna cosa va canviar.
El rival d’aquell dia era el Mollet. Amb ell ens jugàvem l’ascens. Si ells guanyaven, pujaven ells. Si el Taradell guanyava o empatava, pujàvem nosaltres. Les coses no van començar bé, el Mollet va marcar i tocava remuntar. En el minut 78 Joan Solà va fer embogir els taradellencs amb aquell gol que posava l’1 a 1 en el marcador. A partir d’aquí, cinc temporades a Preferent, de les quals en tinc molt bon record, sobretot la segona i la tercera, amb aquella maleïda promoció d’ascens a Primera Catalana que l’Amposta ens va espatllar. El descens a Primera Regional, el patiment de les últimes temporades, amb un descens que ens va salvar el Campdevànol, però que finalment no ens n’hem pogut escapar i s’ha tocat fons.
No passa res. Espero que l’any que ve es recuperi l’esperit del Taradell, que els jugadors disfrutin al camp, que els camps de futbol, no només el del Taradell, sinó tots, s’omplin d’aficionats del futbol, i que, si pot ser, els resultats ens acompanyin i tornem a viure un ascens. Perquè fa massa temps que ningú es banya a l’Atlàntida.
